Skip to content

NOTÍCIA

“Si no hagués partit de Mallorca no hauria estat capaç de veure el meu poble i les meves tradicions des de la perspectiva que té el disc”

PUBLICITAT

Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999) acaba de publicar “Sant Domingo Forever”, un nou disc en què reivindica la cultura popular i el folklore mallorquí des de l’estil pop folk que la caracteritza. Acompanyada de la seva banda dissabte 11 d’abril presentarà el disc a Manacor en el marc de l’Acampallengua. També passarà pels escenaris del Satèl·lit i del Mobofest, a Inca i Sant Joan respectivament. Parlam amb ella sobre l’àlbum que tot just comença a girar.

Foto: Joan Mateu Parra

Recentment has tret nou disc, Sant Domingo Forever, i l’has pogut estrenar a l’Auditori de Girona. Com va anar?

Estic molt contenta: per ser un primer concert i estrenar nova banda i format, va anar tot molt bé. Tenc ganes de continuar fent concerts i anar agafant més rodatge amb aquesta nova gira, crec que és un concert molt divertit per nosaltres i pel públic.

I com s’ha rebut aquest àlbum?

De moment tot allò que he rebut han sigut reaccions molt positives. La gent se l’està fent molt seu, tant de dins com de fora de Mallorca. Els de fora entenen molt bé les festes mallorquines, també les figures típiques com podria ser el dimoni. És com si jo els donés la mà i els fes un recorregut per les nostres festes. M’emociona molt que hi connecti la gent de Mallorca, que és qui ho pot entendre més, però també la gent de fora. Crec que és important que tothom ho pugui entendre i s’ho pugui fer seu.

És un disc que pot connectar especialment amb els que som de Mallorca, però hem partit a fora. És un àlbum que només pot fer una persona mallorquina, però que a la vegada ha hagut de partir de Mallorca.

Totalment! Crec que si no hagués partit de Mallorca no hauria estat capaç de veure el meu poble i les meves tradicions des de la perspectiva que té el disc, perquè quan estàs tan immers dins una cosa i la vius diàriament, ho dones per fet, com si fos part del paisatge. Ara que fa vuit anys que visc a Catalunya, de sobte torn i vaig pel meu poble i em sorprenen més les interaccions amb la gent, la xarxa que hi tenim. Aquest fet, que anteriorment m’angoixava, ara li puc veure més la part positiva. Aquest àlbum neix d’això, de cada vegada enyorar-me una mica més i trobar més coses a faltar quan torn aquí (Barcelona). D’aquí ha begut aquesta perspectiva de tornar a les festes i poder-ho veure des de fora i apreciar la totalitat d’elles.

A Sant Domingo Forever parles de com se’t dispara “un nou començament”. Com ha sigut aquesta transició després de Nostàlgia Airlines?

Per jo ha sigut un canvi natural, de fet estan relacionats. Un no hauria pogut existir sense l’altre. Nostàlgia Airlines parla de Mallorca i de com és un lloc maltractat, i Sant Domingo Forever parla de posar en valor aquesta cosa que ens estan a punt de prendre. És una crida a preservar tradició, cultura, llengua… però ho volia fer des d’un lloc distès, divertit i actual. Volia dur la festa a com són les festes ara: hi ha xeremies i ball de bot, però també revetlla i reggaeton. Són totes dues parts igual d’importants, crec que tot això és el que forma una festa.

Xerrant de festes, a Majorca Verbena Tour parles de revetles. Si has de fer un top 3 de revetles mallorquines, quines serien?

Evidentment Lloret està al primer lloc! Llubí també, que m’ho he passat molt bé. Pel que fa al tercer lloc, hi ha competició… però posaria Pina, que queda a prop de Lloret.

Després hi ha una cançó que divideix l’àlbum en dos, que és Venen es dimonis.

Sí, és una cançó feta des de la perspectiva del dimoni (una figura fantàstica i màgica que tenim a Mallorca). Jo tota la vida he vist el dimoni a Lloret, i el dimoni ens ha pogut veure créixer a tots els infants del poble. En canvi, ell, pobret, no pot tornar vell mai, és com una espècie de condemna de la qual no es pot desfer.

Al concert, quan va acabar Sonen ses campanes, vas parlar una mica del seu simbolisme, de com algunes coses canvien i altres persisteixen.

Sí, aquesta cançó és un bon resum de l’àlbum. Evidentment amb els anys canvien moltes coses, tant per bé com per mal, però també anirem perdent gent. Les festes són un moment per recordar la gent que ja no hi és, però crec que tot i que passi això, hi ha coses i persones que duren per sempre. La gent que encara viu et manté una mica viva, i això  també passa amb les cultures, la llengua i la tradició. És un relleu generacional, i és important que ho mantenguem viu, així com saber-les adaptar i saber-les passar a les noves generacions.

Una de les col·laboracions que millor ha rebut el públic ha sigut Os Cartos, amb el grup gallec Ortiga.

Sí, de fet aquesta col·laboració va néixer a l’aniversari de Can Lliro. Tots dos ens vam quedar fascinats amb el concert de l’altre i vàrem voler fer una cançó junts. Quan vaig dir que Sant Domingo Forever anava de festes, vam pensar que qui millor que un grup que fa música de revetlles per col·laborar-hi. La vàrem escriure amb aquesta idea que compartim tant gallecs com mallorquins d’haver de partir a la capital per haver de guanyar-nos els doblers, especialment dins el nostre gremi. És pràcticament impossible no haver de partir a ciutats més grans a dedicar-te a la música. Parteix del punt de l’eufòria de la darrera nit de festes, però sabent que l’endemà tornes a la capital a fer feina.

I al final del disc cantes Focs Artificials, que no poden faltar com a final de festa.

I encara menys a un poble com Lloret! De fet, aquesta és de les primeres cançons que vàrem fer, i neix d’aquesta idea de perdre gent pel camí, de vincles que es poden anar desfent, però també en veus d’altres que es reforcen. És un cant a celebrar la col·lectivitat amb gent propera, és una cançó de germanor i de treure els aspectes bons de situacions dolentes. Dins de les festes, això per mi sempre és el moment dels focs artificals.

Per acabar, tanques l’àlbum amb Jota Final de Festes. Podrem tornar a fer festa després d’aquesta ona, com diu la lletra?

Jo crec que sí. Els nostres padrins segurament n’han passat de pitjors i se n’han sortit. Na Miquela Lladó n’és un exemple, de recuperar la música d’arrel. Si altres ho han pogut fer, nosaltres segur que també podrem tirar endavant.

Back To Top
Search