skip to Main Content

Es va apagant la veu dels supervivents de la guerra i la repressió: ha mort Sebastià Estelrich Rosselló

Antoni Tugores

Dilluns passat, dia 3 de maig a l’edat de 88 anys, va morir a Manacor Sebastià Estelrich Rosselló Ravell (Manacor, 1932). Amb la seva mort es perd un dels testimonis directes d’una tragèdia sense precedents: la que visqué Manacor fa gairebé 85 anys, al llarg de la més incivil de totes les guerres i els anys següents de misèria i repressió.
Sebastià Estelrich era el darrer dels cinc fills del matrimoni integrat per Pereta Rosselló (1903-1990) i Joan Estelrich (1902-1936): Miquel (1923), Joan (1927), Bernat (1928), Sebastiana (1930) i Sebastià. El pare era cadirer i la seva família tenia total dependència dels seus guanys per a poder sobreviure i pagar el lloguer d’un habitatge al raval del Barracar.
Quan esdevingué el desembarcament de Bayo, el pare es va fer por dels bombardeigs i va decidir endur-se’n la família a viure a fora vila, en una petita casa de camp que els deixava un tal Ferrandell, molt a prop de la Caseta del Carril. Les autoritats locals havien prohibit que la gent sortís del poble, però el pànic generalitzat a les bombes dels desembarcats i els rumors de la seva arribada imminent a Manacor provocaren l’èxode massiu de famílies. A aquella por s’hi afegia l’enrenou de les detonacions de les contínues execucions realitzades pels feixistes i militars. Aquella eixida generalitzada cap al camp era incontrolable i serviria de pretext per a perseguir sospitosos i cometre crims de tota casta a l’empara de la impunitat.
En teoria, Joan i els seus no havien de témer res. Ell era apolític i no estava vinculat a cap societat obrera. Però l’atzar va jugar en la seva contra. Els feixistes cercaven, pel mateix redol, Mateu Mesquida Galmés Maixeu, acusat d’haver apedregat un feixista en temps de la República. Trobaren en Maixeu i se l’emportaren, però de passada, també Joan Estelrich va ser detengut sense explicacions. En principi, Joan estava tranquil, pensant que res li podia passar. Entrà a la presó de Manacor i a través de petits bitllets es comunicava diàriament amb la seva dona.
Les seves comunicacions demostraven serenitat i alhora preocupació pel fill major; totes les cartes menys la del dia que se l’havien d’emportar, juntament amb vuit homes més, a Son Coletes, el 8 de setembre de 1936.
Un testimoni dels fets, contà que aquell dia, quan s’anuncià la llista dels presos que havien de pujar al camió hores després (ningú no ignorava que el destí del vehicle era sempre Son Coletes), un dels que havia estat nomenat oferí vuitanta duros per la seva llibertat a un dels falangistes que custodiaven l’expedició; aquest acceptà les quatre-centes pessetes i Joan Estelrich Ferrer va ser cridat a darrera hora per substituir-lo. Havia de semblar una distracció innocent. Cal dir que el falangista en qüestió no va rebre cap tipus d’advertència. Més endavant se’l gratificà amb una canongia a l’administració pública.
En una de les seves cartes recomanava a la seva dona que per resoldre la seva situació anàs a parlar amb Bartomeu Coca, l’home que els havia dut amb el seu cotxe a votar de Sant Joan a Manacor. Tot fa pensar que Joan havia votat les dretes, ja que Bartomeu Coca era un significat membre de la dreta manacorina. Potser Coca no hi va ser a temps. El que és cert és que l’endemà de la seva mort, la seva esposa Pereta, de 33 anys, es va trobar amb tots els ponts trencats cap al futur i va haver d’iniciar la tasca heroica de sobreviure a partir del no-res, amb quatre infants menors de deu anys i un de tretze.
El pare de Pereta (padrí d’en Sebastià), era un fervent catòlic que havia fet treballs de franc tant per a la parròquia com per a les monges de la Caritat. Aquestes, no giraren l’esquena a la família Ravell i per la seva mediació, el fill més petit, Sebastià, de 4 anys, va ser acollit en un asil que tenia la congregació a La Vileta. Allà hi romangué fins al 1942. Sebastià passava fam, però en tot cas –com recordava agraït– passava la mateixa fam que les monges.

Sebastià Estelrich i la seva germana Sebastiana, visitats per sa mare, Pereta Rosselló, quan estaven acollits a Palma per les monges.

Sebastiana, la seva germana de 7 anys va ser acollida a les Minyones de Palma fins a l’edat màxima permesa, els 15 anys. Els tres germans majors acudien a l’escola i per sobreviure, el migdia i el vespre amb la mare assistien als menjadors de beneficència. Al registre de l’Auxili Social del mes de març de 1938, Pereta Rosselló hi és inscrita amb el número 20, mentre que els números 118 i 119 pertanyen als seus fills Joan i Bernat.
Per poder pagar el lloguer, Pereta anava a fer neteja a la Impremta Catòlica i preparava el dinar a Can Baltasar de Sa Plaça. La situació va millorar el 12 de maig de 1938, gràcies als bons oficis de Petra Santandreu Roma, capatassa de les Perles: la vídua d’En Ravell va ser admesa a la secció de mecànica de IEPISA; i quan la seva filla Sebastiana, amb 15 anys, hagué de deixar les Minyones, també va ser admesa a les Perles. Dissortadament Sebastiana va morir tres anys després de tuberculosi.
Sebastià Estelrich contava que quan tornà de la Vileta, amb 10 anys, sovint berenava gràcies a la picaresca, tot i les advertències del seu germà Bernat. Es posà a fer de fuster a can Moyà i d’escolanet del rector Barraquetes, fins que els germans de La Salle, que cercaven vocacions, se l’endugueren al Pont d’Inca com a aspirant. Allà hi aguantà tres anys. Després d’abandonar el seminari, aquell jove inquiet va fer d’escultor, de fuster, de ferrer i de forner, entre altres oficis. Finalment, s’allistà a la legió, on hi va romandre fins als 22 anys.
Fa uns anys, va ser per a mi un plaer immens i inoblidable, compartir una conversa llarga amb els germans Sebastià i Bernat Estelrich Ravell en la qual aportaren amb tota la seva lucidesa, a més d’un testimoni directe i sincer, documentació abundant i definitiva, escrita i gràfica, que em va permetre entendre l’abast de la tragèdia que va viure la família Ravell.
Bernat i Sebastià, dos homes essencialment bons que a la postguerra patiren la sort dels perdedors. El darrer en partir ha estat Sebastià, qui contava les seves vivències sense gens d’agror, des de l’agraïment a la seva mare i als germans majors i a les persones que el protegiren, com les monges. Sebastià Estelrich mereix descansar en pau. El condol més sincer a la seva esposa Carme i als fills Joan i Sebastiana.

Back To Top
Search