skip to Main Content

“L’única solució que volem és resoldre el conflicte polític”

Raül Romeva (Madrid, 1971) va ser conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat de Catalunya, en el govern presidit per Carles Puigdemont. Des del novembre de 2017 està empresonat per l’Estat espanyol arran de la seva participació al referèndum de l’1 d’octubre. Precisament des de la presó de Lledoners va participar dimarts passat en el col·loqui que ha servit per cloure el cicle Obrir per Tancar organitzat per l’Escola de Mallorquí.

Romeva, durant la fossa del Soleràs, a les Garrigues, en un permís el 2018, quan els van deixar sortir unes setmanes de la presó d’Estremera per fer la campanya de les eleccions catalanes. Només sortir de la presó, l’exconseller volgué visitar les excavacions.

El 21 de juliol de 2017 visitàreu la platja de sa Coma per venir a confirmar la participació conjunta amb el Govern balear en l’exhumació de les fosses comunes d’aquella zona. Quines esperances d’aconseguir iniciar l’exhumació albergàveu?
Vam venir a signar un conveni per a col·laborar amb el Govern de Mallorca en temes de memòria democràtica i en la localització, recuperació i identificació de restes de persones desaparegudes a Mallorca, durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, entre els objectius d’aquesta col·laboració hi ha la fossa de sa Coma, o la primera excavació que es va obrir recentment al cementiri de Son Coletes o altres qüestions com el suport al documental de Milicianes, per exemple. El 2017 a Catalunya vam iniciar el Pla de Fosses, com una eina que a Catalunya planifica, calendaritza i estableix procediments per a l’obertura de fosses, vam fer una primera planificació de quatre anys. Durant els quals s’han obert 34 fosses i ha facilitat la recuperació de les restes mortals de més de 400 persones. També s’ha creat una base de dades genètiques de 2.500 familiars i ja té uns 300 perfils genètics de les restes trobades. Consideràvem que l’aplicació del Pla havia d’anar més enllà de l’àmbit de Catalunya, i amb aquesta voluntat ens vam posar a disposició del Govern de Mallorca. La dignificació de les fosses i l’esforç per identificar les restes humanes que s’hi localitzen hauria d’haver-se iniciat fa pel cap baix 40 anys, per això i malauradament som tot just al principi d’un camí que ja hauríem d’haver recorregut. Som conscients que no es pot fer en poc temps tot allò que s’hauria d’haver fet durant anys. Però vam iniciar aquest camí convençuts que tenim el deure d’arribar fins al final.

Paral·lelament a la tasca de l’exhumació, teníeu iniciat un registre de noms de milicians que haguessin desembarcat amb el capità Bayo l’estiu del 1936 al llevant mallorquí? Hi ha famílies que encara avui en reclamen les restes?
A través de les cerques dels historiadors Jordi Oliva i Gonzalo Berger, s’havia pogut llistar prèviament els noms, llinatges i dades biogràfiques de 192 víctimes catalanes mortes o desaparegudes durant els combats. En els darrers mesos el Departament de Justícia estava desplegant un pla de recerca i registre específic, amb els ens locals i les entitats, no tinc l’actualització però en els primers resultats havien localitzat familiars de 25 víctimes del desembarcament.

Coneixeu casos de soldats i milicians morts lluny del Principat i dels quals s’hagin pogut recuperar les restes?
De l’experiència com a responsable de memòria vaig viure sobretot casos en sentit contrari, així el primer identificat del Pla de Fosses, va ser Vicente Santolaria que després d’onze anys de recerca va ser localitzat i exhumat al Pallars Jussà, i finalment enterrat al seu poble a Cirat, a l’Alt Millars, al País Valencià, d’on en va ser alcalde pel Front Popular i militant de la CNT. O en la fossa de El Soleràs (Garrigues) el cas d’un sergent de l’exèrcit franquista mort el gener de 1939, nascut a Arroyo de la Luz (Càceres); Elio Ziglioli, anarquista italià recuperat en una fossa al Cementiri de Castellar del Vallès (Vallès Occidental), o Francisco Serrano, aragonès recuperat en una fossa del cementiri dels Reguers, a Tortosa (Baix Ebre). A la inversa el Programa també ha facilitat la identificació de Ramon Haro, pres republicà veí de Salamanca, que es va recuperar en una fossa de Pamplona, oberta pel govern navarrès. La identificació va ser possible arran d’un conveni signat amb el Govern de Navarra per compartir l’ADN. El fill de la víctima residia a l’Hospitalet de Llobregat i la Generalitat disposava de la seva mostra genètica. La recerca i les identificacions de persones son processos que a vuitanta anys vista són extremadament complicats i lents, tot just en som a l’inici, el Pla de Fosses ha permès identificar i retornar 14 persones en aquest moment.

Diuen que la història és cíclica. Pels fets d’octubre del 1934 va ser empresonat el govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys. Ara, també per un primer d’octubre, hi estau tancats vosaltres. I tot això en un context d’auge de l’extrema dreta i el feixisme, com també ocorria durant la segona república espanyola. A quina reflexió us porten aquestes coincidències?
A l’Estat espanyol no s’ha actuat amb prou determinació per separar ficció i realitat en el relat històric del franquisme i, per això, resten encara interioritzats per alguna gent fragments d’una propaganda que pretenia ser història. Les seqüeles del que fou el franquisme encara les podem veure avui ben clares. Les trobem en l’actuació i en la manera d’entendre algunes institucions i en una mirada profundament errònia sobre la diversitat, sobre la llibertat i sobre la democràcia. Molts dels debats que estem tenint en l’actualitat tenen almenys una cosa en comú: amb l’excusa raonable que cal mirar cap al futur, es va decidir que calia esborrar el passat, o fer-lo a mida, cosa que no és gens raonable. Recuperar la història no té per objectiu “agitar antics rancors” ni “obrir ferides tancades”. La recuperació de la història no té a veure ni tan sols amb el passat. Té a veure amb la nostra dignitat d’avui. Amb la qualitat del nostre sistema democràtic d’ara. Amb la densitat de la nostra convivència i amb la fortalesa de la nostra identitat. Per això agraeixo molt la jornada que s’ha fet a Manacor, i m’ha fet molt feliç poder-hi participar encara que sigui en videoconferència des d’una presó.

Sembla que Pere Aragonès arribarà a la presidència de la Generalitat amb un govern en minoria. Com es viuen des de la presó les desavinences entre un independentisme que sí que havia arribat unit a l’1 d’octubre?
Crec que hem de tenir més consciència de que ens necessitem els uns als altres Després d’aquests tres anys i amb les dificultats que el present li planteja a la nostra societat, ja comença a ser hora que mirem més endavant que no enrere.

Quina relació ha de tenir l’independentisme amb el Govern espanyol mentre no es resolgui la vostra situació a la presó?
Davant un estat al·lèrgic a la diferència, que rebutja el pacte i l’entesa, i veient com l’ultrapopulisme s’instal·la a Madrid. L’independentisme hauria de ser més audaç concentrant forces cap endins, recosint el país, governant i treballant per la concòrdia nacional i la reconstrucció postpandèmia. De cara a l’Estat cal fer política i exigir el compliment dels seus compromisos, i com a missatge seguir oferint diàleg per posar en evidència l’immobilisme i l’esperit de revenja judicial. L’objectiu és la resolució del conflicte polític; és l’única solució que volem.

Back To Top
Search