skip to Main Content

“Una persona fa el camí pensant que controla la vida quan en realitat no controlam quasi res”

Catalina Garau (1976, Porreres) és la psicooncòloga que fa costat i acompanya les pacients diagnosticades amb càncer a l’hospital de Manacor des de fa uns 16 anys. Una feina molt gratificant, però emocionalment esgotadora

Què és la psicooncologia?
Veiem la resposta emocional, el procés d’adaptació que tenen les pacients i les famílies davant un diagnòstic de càncer. També inclou l’atenció a l’equip sanitari i la formació del voluntariat.

Quines són les principals preocupacions dels pacients oncològics?
La supervivència. Després, el control de símptomes, si seran capaços de viure després de la malaltia, si s’adaptaran, si trobaran parella. I si són pacients amb fills, es preocupen molt per ells. Als familiars els preocupa pel patiment dels pacients o què passarà si es moren.

Què els hi aconselles inicialment?
La malaltia no es pot manejar. Jo empoder a la persona i la família a gestionar-ho, a controlar els símptomes, a afavorir la comunicació amb la família, que sí que es pot controlar.

És important tenir un bon entorn?
Clar que sí! Som animals socials. La majoria té por perquè és una situació incerta, i per això és important el suport en tot moment.

Com afrontes els processos que saps que no tendran un bon final?
No has de rompre les esperances ni els desitjos de la gent, però els has d’ajuda a canalitzar. Com més s’adapti la persona al procés, millor ho duu i menys intens és el final tràgic.

S’ha d’amagar el final tràgic?
Sempre que es pugui s’ha de mantenir el seu principi d’autonomia i respectar el que vulgui sabre. Però l’hem de tenir dins una línia. Si la persona sap on va, a què va i qui té al seu costat, és més bo de fer el procés: si una persona té unes perspectives irreals és més complicat, ja que la realitat confrontarà amb les seves perspectives. Ens ha passat que la persona no ha vist que s’acostava al final o que la família no li volgués anticipar i ha estat difícil controlar els símptomes. És important tenir una previsió, un full de ruta.

És freqüent que els usuaris estiguin més preocupats pels altres?
Sí, perquè no poden controlar el patiment i l’angoixa dels familiars. Les persones necessitam deixar col·locat el nostre llegat, els fills i la gent tranquil·la.

És una feina molt humana… Com t’hi enfrontes?
És molt gratificant en el sentit que et permet conèixer les persones en essència, en una situació molt íntima i ajudes. Però també necessites poder-ho compartir i alliberar. Esgota emocionalment i poder expressar com et sents, ajuda. Però ho has de tenir present com a autocura. També és important tenir clar que no controles la malaltia i que no pots fer tot el que l’altre voldria.

Deus veure i viure situacions molt complicades. Alguna que t’hagi marcat?
N’hi ha. Algunes pel vincle establert amb el pacient, altres que m’han remogut perquè era d’edat semblant a la meva, o perquè la persona era amiga i ha mort. Tal vegada les que m’han remogut més són aquelles que no han acabat com esperava o voldria.

Per quin motiu és important el suport psicooncològic?
Una persona fa el camí pensant que controla la vida quan en realitat no controlam quasi res. Quan passen coses que no són bones necessitam compartir-ho. La psicooncologia ens ajuda a sentir-nos estimats, a no sentir-nos perduts i a perdre la por. A ningú li agrada morir tot sol. Som allà per fer que la situació sigui més fàcil.

Com entens el canvi de gestió del servei de psicooncologia?
L’agaf com un canvi positiu perquè ens permet una continuïtat i els pacients poden ser atesos. Això sempre és positiu.

Back To Top
Search