Bàrbara Duran
Antoni Aulí Ginard i Joan Pons Julià presentaren aquest estudi que s’apropa a la realitat de l’ensenyament en aquells anys. La Llei Moyano (1857-1970) sorgí amb la intenció de regular determinats aspectes educatius, amb modificacions el 1931, 1933, 1934-36, 1945, 1953. Fou la primera llei en què l’estat regulava els plans d’estudis, intervenint en l’educació.
La Llei Moyano convertia l’ensenyament primari en universal (per tant, ho considerava d’entrada obligatòria). Es determinava la llengua castellana com a única en aquest ensenyament obligatori de 6 a 9 anys. Fou una escola pobra pel que fa als materials, mobles i immobles. Els professionals estaven mal retribuïts. Entre les condicions del moment, cal destacar un índex d’escolarització molt baix, un índex d’analfabetisme entorn del 52%, un problema greu d’absentisme escolar, ràtios per grup escolar molt elevades, mètodes d’ensenyament rudimentaris… I cal afegir que les dones estaven menys alfabetitzades.
La diferència d’escolarització entre els alumnes era major a mesura que els alumnes tenien més edat. La metodologia era molt particular: hi havia unes línies clares, com l’assumpte a tractar, que havia de figurar en el programa, en quin grau d’aprofundiment s’havia d’introduir, en quina extensió s’havia de tractar i com.
Les problemàtiques eren el baix nivell salarial dels docents, l’escàs nombre de mestres, la poca atenció a la seva formació, la manca de reconeixement a la importància de la seva tasca. I sobretot, l’absència de llibres de text, d’un programa pedagògic que pogués unificar els ensenyaments, cosa que conduïa sovint a unes directrius sectàries.
Tot plegat va conduir a què els sectors més laics del país proposessin la modernització de l’ensenyament públic. En la dictadura de Primo de Rivera es va mostrar gran interès pel món de l’ensenyament. Hi havia l’església, que controlava moltes institucions, però també aquests sectors més laics. Tot plegat feia coincidir interessos eclesiàstics i la idea més forta de construir un estat que podia adoptar els trets d’altres estats europeus.
Així, el 1922 es crea l’oficina de publicacions, estadística i informació de l’ensenyament, amb un servei d’estadística per analitzar-ho. Des de la direcció general de l’ensenyament primari es va emetre una Reial Ordre del 23 de gener de 1925 on es va elaborar una estadística d’edificis, mobiliari, mestres… Els mestres hagueren d’emplenar uns fulls estadístics oficials, i si no hi havia mestres, ho havien de fer els Inspectors. Els caps de seccions feien un buidatge en un termini de trenta dies aproximadament (l’ordre es publica el 23 de gener i s’havia de presentar abans del 15 de febrer de 1925, el buidatge tenia fi el 15 de març).
A Manacor hi havia 3 escoles de nins, 1 de nines, unitàries i públiques. L’escola unitària de nins núm. 1 de l’Ajuntament; l’escola de nins número 2, en un edifici antic i de lloguer. I l’escola unitària de nins núm. 3 estava ubicada a l’antic Convent dels Dominics, llavors propietat de l’Estat. L’escola 1 de nines era un edifici propietat d’Antoni Rosselló, una de les sales amb més bona ventilació, i tenia habitatge pel mestre. Aquests habitatges, fins a la dècada dels 90, van existir.
L’escola unitària de nines núm. 2 estava ubicada a un edifici propietat de Guillem Santandreu. L’habitatge de la mestra necessitava reparacions importants. Era l’única que estava a planta baixa. L’escola unitària de pàrvuls era de les Germanes Belli, en un edifici construït el 1825. Destacava a vegades que era més la previsió d’alumnes que la capacitat que tenia.
D’entre els mestres cal anomenar Sebastià Perelló Arbona, batxiller i llicenciat en Filosofia i Lletres. Era professor d’Història i Geografia a un centre privat. Joan Gelabert Duran, a l’escola núm. 2, va ser interí, el 1934 deixar de substituir a Joan Trinchá i va anar a Calonge. Bartomeu Esteva Salvà, d’Andratx, ensenyà a l’escola núm. 3. A l’Escola 1, Maria Magdalena Ramis Bordoy fou quaranta anys mestra de Manacor. Cal esmentar també Constància Ribé Bonjor (Escola de nines núm. 2), mestra catalana i Joana Maria Belli, germana de la mestra de l’Espinagar, i que va exercir de 1912 a 1934.
