skip to Main Content

“Fa falta un acompanyament emocional”

Com es troben els familiars dels pacients ingressats a l’Hospital? Són estrictes, els protocols derivats de les restriccions per la Covid-19? Se senten acompanyats, els pacients, tenint els éssers estimats enfora? I els familiars, com ho viuen des de ca seva?

Cent per Cent ha pogut formular algunes d’aquestes preguntes a una família d’Artà un membre de la qual està ingressat a l’Hospital de Manacor des de finals del mes de desembre passat.

Conversam amb la mare de la família i esposa del malalt, que anomenarem fictíciament Aina.

“Fa sis anys el meu home ja va tenir un limfoma intestinal però se’n va recuperar”, i tanmateix, ara fa algunes setmanes ha tornat a tenir problemes digestius. “Hi hagué un primer intent d’ingrés, que no va anar bé, i finalment dia 26 de desembre l’ingressaren estant ja molt malament perquè ja s’havia aprimat i no li passava el menjar”. Aina ens comenta que “des del primer ingrés comença a tenir diarrees”. No se sap exactament quina pot ser l’afectació que té el seu home, que està pendent de diagnòstic. Li haurien de fer un PET TAC, una prova que només es pot dur a terme a Palma. També parlen d’una endoscòpia, que només es fa a Son Llàtzer. Estan pendents d’aquestes dues proves. Arriba un moment que el pacient ja no pot menjar per ell mateix i l’alimenten per vena central. “No enteníem per què no el duien a fer la prova. Es veu que hi ha molta de gent en espera. A la fi, ens donen per a dia 20 de gener, tot i que després de demanar-ho i insistir-hi aconseguírem que s’avançàs a dia 14”. El dia abans, com estipula el protocol, li feren una PCR, que va donar positiu. Els familiars directes del pacient també donen positiu. El protocol estableix que “si es dona positiu no es pot fer cap tipus de diagnòstic”. Aina, però, s’estranya que “sí que es traslladen pacients amb Covid-19 per a altres coses”. Per a Aina, “l’Hospital de Manacor és prou gros per poder fer aquestes proves i no haver de desplaçar-se a Palma”

Tanmateix, Aina no té cap queixa dels professionals que els han atesos, “tots per a nosaltres han estat un deu”, però sí que reclama que “el sistema hauria de ser més personalitzat. Està clar que hi ha d’haver uns protocols, però cada cas és diferent. I quan et trobes amb dues malalties no pots evitar pensar a quina de les dues has de donar prioritat. No hi ha dos pacients iguals”. El marit d’Aina “ara mateix pesa quaranta quilos i és un sac d’ossos. En una nit pot haver arribat a tenir deu diarrees”, tot i que reconeix que “ara ja comencen a tractar-lo de cara al que es pensen que té”.

Aina reconeix que “nosaltres no som de demanar molt les coses, som poc xerradors, però davant aquesta situació hem vist que tampoc no disposàvem de la informació que volíem. Passaven els caps de setmana sense que ens diguessin res. I no tothom té les noves tecnologies a punt per poder comunicar-se”. Una vegada confirmats els positius per coronavirus de tota la família, el pacient hagué de romandre en règim d’aïlament a l’Hospital i els familiars en confinament domiciliari, fet que va impedir les visites presencials durant més de deu dies. Es comunicaren per videotrucades, però el seu home va deixar de voler fer-ne. “Hi hagué un moment que tiràrem la tovallola. Però la meva filla va dir ‘ell encara és viu i hem de lluitar’”, diu Aina, que explica que “ens han telefonat un pic cada dia, llevat dels caps de setmana. I es veu que ell ho ha passat malament. I per a nosaltres també s’ha fet mal de dur”. En aquest sentit, Aina acaba dient que “fa moltíssima de falta un acompanyament professional psicològic, no hi ha aquesta persona que et pugui acompanyar emocionalment”.

Back To Top
×Close search
Search