skip to Main Content

Viure la mort en companyia

Quan qualcú supera un sotrac vital important, o surt ben parat d’un accident feixuc se sol dir que ha tornat néixer. I tanmateix, per més que hi posem paraules, tots els éssers vius només naixem una vegada, bàsicament perquè només podem morir, també, una vegada. Crida poderosament l’atenció, però, que amb la pandèmia i les restriccions que ha duit associades haguem hagut de veure també minvada la nostra presència en l’acompanyament als essers estimats en el moment del traspàs o l’escalf d’amics i familiars en el moment de les exèquies a esglésies, tanatoris o cementeris.

La impressió generalitzada, que no creim gaire desviada de la realitat, és que la població en general assumeix amb una obediència gairebé sorprenent totes aquestes restriccions i tant a hospitals com a tanatoris són merament ocasionals les protestes de familiars per les molèsties causades per aquestes restriccions.

No és tasca nostra convidar a cap rebel·lió, però sí, en canvi, fomentar la reflexió sobre aquest fet. El sotrac de la mort és viscut amb pena i dolor insondables pels éssers estimats que queden, atemorits per la recança d’un enyor infinit i invencible o d’un sentiment de solitud i desemparança inconsolable. No perdem de vista, però, que el cop més important és per a la persona que parteix. El trànsit cap a la mort, inimaginable per a tanta de gent, ens ha d’arribar a tots, i per més feina que hom hi hagi fet no sembla que mai es pugui afrontar amb l’enteresa que voldríem. És per això que l’acompanyament en un moment tan transcendent hauria de ser un fet indiscutible i més en una societat com la nostra en la qual, fins ara fa no res, hauria estat impensable que poguéssim deixar morir un familiar tot sol a un hospital. Els protocols, és cert, es fan per ser complerts i aplicats, però també s’ha de trobar la fórmula per poder-los adaptar a cada cas concret. Els éssers humans necessiten un tracte humà i la pandèmia no ens hauria de fer perdre de vista el constructe social que som i el camí que hem fet per arribar fins a on som. Sovint sembla que amb determinades mesures en lloc d’esmolar feim osques. La Covid-19 és entre nosaltres, i hi haurem de conviure potser durant la resta de les nostres vides. Els recursos sanitaris són els que són i amb la crisi econòmica associada a la pandèmia difícilment es trobaran recursos per millorar-los o fer-los créixer. Però cal tenir molt present que, més enllà de la pandèmia, també hi ha vida, i mort. Deixem-nos-la viure amb la dignitat necessària.

Back To Top
×Close search
Search