*A la imatge, Impulse de Mark Stock.
Júlia Mérida Coli
Fa molts d’anys que visc amb un home amb qui aparentment no tenc res en comú. La gent que ens acaba de conèixer sovint posa cara de sorpresa quan destapam les nostres aficions, la manera com passam els caps de setmana o a què dedicam temps quan en tenim de sobra. Per fer-vos una idea, és com si les meves obsessions fossin llegir i asseure amb les amigues al sol i les seves practicar certs esports de muntanya. Quan ho explicam, la conversa sol arribar sempre a una sentència: mai hauríeu fet match a Tinder. Nosaltres riem, però tenen raó.
Fa dues setmanes passejava amb una amiga per davant la mar. Vaig demanar-li si encara es veia amb un al·lot que havia conegut a la feina. Ella em va mirar desencantada, va fer petar els llavis i va dir alguna cosa similar a es que és la persona perfecta per jo, però no m’acaba d’agradar. Després va continuar enumerant totes les coses que comparteixen, com qui se sent culpable de rebutjar una oportunitat única. El seu to de veu expressava una espècie de sentiment de culpa i alleujament alhora. Mentre l’escoltava no podia aturar de pensar com és possible que ens sentim sempre tan malament per tot.
Compartir les aficions, els passa-temps o com vulgueu anomenar-ho és gairebé un dels primers símptomes d’aparent èxit en una relació futurible. Us dediqueu al mateix àmbit professional, gaudiu dels mateixos esports i a tots dos us agrada aquell director de cinema independent. Match assegurat. A més, sovint és la manca de tot això un dels motius per justificar una ruptura: no compartien cap afició. Tot i això, sempre me boten algunes alarmes davant aquesta narrativa: com d’important és compartir els hobbies amb l’altra persona en una relació amorosa?
Un dels mites de l’amor romàntic és la idea que s’ha de compartir tot amb la parella. Com més temps millor, gairebé sense importar la qualitat. Caure en bucles així pot fins i tot fer-nos sentir malament si algun dia decidim fer un pla només amb les amigues. Una operació tan senzilla com decidir amb qui volem estar en cada moment del dia pot transfigurar-se si ens hem acostumat a no tenir més que una opció. És cert que estimar són moltes coses. Una d’elles és compartir temps amb qui estimes, però les expectatives i centralitat que encarregam als vincles de parella són molt més altes que, per exemple, les que dipositam en les amigues. No compartir aficions amb les amigues pot ser un entrebanc per a certs plans, però quasi mai serà una raó per deixar de banda l’altra persona.
Algunes coses que em preocupen quan conec algú són el seu projecte de vida, on i com vol viure l’altra persona, quina relació té amb la seva família, quin és el seu discurs sobre els feminismes, el canvi climàtic o l’alça dels moviments d’extrema dreta. També m’inquieta la seva manera d’abraçar, com expressa els sentiments, si era dels guais o no de l’institut, si em demana com estic, si escolta el que jo explic, si sap estar en silenci. Totes aquestes banalitats em pertorben molt més que les esmentades al principi del text.
Tal vegada és el capitalisme afectiu, tal vegada la ignorància o potser els referents que hem tengut durant la infància i adolescència. Segurament és arran d’una mescla de tot que hem acabat classificant tothom que se’ns acosta com a compatible o no a un sol cop d’ull. Haurem de desaprendre: aprendre a veure’ns a través.
