Júlia Mérida
El passat mes de novembre vaig fer dos programes en directe del meu podcast i això no és auto promoció. Vaig fer dos programes en directe durant dues setmanes seguides amb un total de zero al·lotes a la taula de convidats. Aquí hi ha diverses coses excepcionals: la confiança cega de les diferents organitzacions en la meva feina i la preocupant absència de veus femenines en els diferents temes que varen sortir. Què passa amb les dones a l’esfera musical mallorquina? Per què quan es promociona un festival o esdeveniment sempre tenen més presència els discursos dels integrants masculins de les organitzacions? Com ocupam nosaltres l’espai i el debat públic?
La violència i discriminació que patim les dones en tots els àmbits laborals és estructural. El sostre de vidre existeix i sembla que, al contrari del que pensàvem, després del #MeToo encara hi ha molta feina a fer. Una d’aquestes tasques és revisar de quina manera i sota quin pretext se’ns convida a formar part de taules rodones, conferències, xerrades i altres actes públics. Mentre que als nostres companys sempre els semblen requerir com a experts en la matèria, sovint tenc la sensació que a nosaltres se’ns cerca per a omplir quotes, per a donar el contrapunt feminista a l’assumpte, per a fer enfadar i posar incòmodes als homes de la sala i un llarg etcètera de propòsits insostenibles. Els costos de tot això són una exclusió implícita del debat real, la sensació d’haver de complir les expectatives dels organitzadors i la càrrega de comprovar de nou com hem de ser tres mil milions de vegades més bones que ells perquè algú ens escolti de veritat.
Un altre dels fenòmens que em preocupa és el monopoli masculí de la majoria d’entitats musicals i culturals. Més concretament, l’esgotadora sensació que són ells qui aclaparen el discurs públic a l’hora de donar-se a conèixer com a col·lectiu. Una anàlisi superficial podria afirmar que són sempre qüestions logístiques o d’agenda, que no sempre es pot quadrar. La meva anàlisi personal entreveu com de respecte ens fa l’exposició pública a les al·lotes. Si fem o diem alguna cosa incorrecta, fora de lloc, el càstig que rebem és triplement major que si ho fes un company home. A més, la mirada que ens examina és també molt més punitiva: com anem vestides, si alcem el to de veu, com ens adrecem als companys.
Un dels punts en comú dels dos programes va ser la reconfortant sensació de fer sentir incòmodes als homes. M’és igual com sona de malèfica aquesta afirmació perquè tenc la seguretat que en ambdós directes m’acompanyaven homes que varen entendre el meu gaudi. Quan dic gaudi dic justícia poètica? Tant se val. El cas és que vaig poder comprovar en viu com d’incomplets i esbiaixats quedaven alguns aspectes que per jo eren essencials: les bromes sobre personatges icònics femenins, la narrativa sobre la cultura de la cancel·lació o l’organització d’equip en les entitats convidades. Vaig confirmar com m’he acostumat a compartir espai amb més dones que homes, a tenir sempre algú que se’n rigui amb jo d’acudits feministes. Dins la bombolla ideal on visc que m’he de controlar per no explicar la meva vida a totes les amigues de les meves amigues, ja no recordava com se sentia quan demanes a una taulada de cinc homes «com estau?» i els has de gairebé obligar que et responguin.
Al contrari del que ens vol fer creure el feminisme blanc neoliberal, creure’ns vàlides, capaces de qualsevol cosa i preparades professionalment no ens servirà de res mentre encara no tinguem cabuda al debat públic. Ja ens hem format, ja tenim les eines. Ara només ens calen espais on evidenciar-ho.
