La fornal s’alimenta de carbó i de bafarades d’oxigen. La temperatura puja ràpidament: cent graus, dos-cents, quatre-cents, set-cents. El foc embolcalla una barra de ferro que aviat s’acoloreix. Primer de groc, després d’un taronja furiós que s’apropa al roig. Guspireja, bofega. Aleshores el ferrer el pot treballar, amb cops ràpids i precisos. Colpejar regularment, amb l’impacte adequat per donar-li forma. Perquè el ferro, en aquestes circumstàncies, a cops de martell sobre l’enclusa es pot estirar, aprimar, cargolar, entorcillar. És l’ofici de la forja o la deformació intencionada del ferro per obtenir objectes.

Manacor és terra de fusters, cert. Però també de ferrers, experts en el treball amb ferro dolç. I en l’epidermis de la ciutat, en la capa més exterior i pública que són les façanes, hi ha vestigis del que sortia de les ferreries. Potencialitats múltiples per a fer objectes útils però també estètics, per satisfer les necessitats, i convertir-los en elements ornamentals.

Us convid a caminar amb els sentits atents a la recerca d’aquests ferros. N’hi ha molts. Com les baules amb forma d’anella que pengen al costat de molts portals, sobretot dels carrers més antics. Una anella o un ganxo per a fermar les bèsties. En ferro rodó d’uns deu mil·límetres o també amb ferro pla i estret. En alguns indrets els anomenen precisament fermadors. Reductes d’un temps i d’unes circumstàncies on el transport es feia amb someres, muls o ases. També, en nombroses façanes, sobretot als vials més estrets, sovintegen ferros clavats que feien de protecció davant eventuals impactes dels carruatges.

L’ofici de ferrer és antic ferm. Tres eren les condicions que s’havien de reunir: força física, coneixement de la tècnica però també gust artístic. Entre l’estol d’eines i utillatge necessari també eren tres els indispensables: la fornal, l’enclusa (bloc d’acer amb un o dos corns laterals, fixat al terra amb un piló o soca d’arbre) i el martell. Les fornals tenien unes manxes amb què s’impulsava l’aire necessari per alimentar la flamarada. Altres eines, complementàries però necessàries eren el mall (martell gros i feixuc, de mànec curt que servia per treballar les peces de gran format). En podríem anomenar moltes altres més: trepant, llima, estenalles de fornal, ciselladores, cargol, compàs, escaire, escarpra.

Em criden l’atenció les estenalles de fornal que permetien subjectar i treballar sobre l’enclusa el ferro en les peces petites. Les peces petites impossibilitaven el contacte de les mans amb el metall roent. Les estenalles eren la continuació de les mans del ferrer. Moltes eines, poques màquines. Precisament una de les primeres era el martinet o martell mecànic en el qual un bloc d’acer s’alça mecànicament per a tornar a baixar i colpejar amb més força el ferro dolç que es vol modelar.

Tornem al passeig pels carrers de Manacor a la recerca de peces metàl·liques del nostre interès. En trobarem a balquena en carrers com els d’Olesa, de la Pau, de la Verònica, al carrer Major, al de Sant Ramon.

Els portals concentren una part important de la manufactura de ferro. Baules o baldes circulars o semicirculars fetes amb ferro rodó o pla, baulons, corretges (peça llarguera i plana que uneix la porta amb el galfó), claus (barreta amb punt a un extrem i cabota a l’altra), galfons, frontisses, escudets (ornament de planxa metàl·lica que es col·locava a la part anterior d’un pany, amb un orifici que permetia entrar la clau).

Era relativament habitual revestir els batents de les portes amb una llauna fina (una planxa). Era per protegir la fusta de les inclemències del temps i també es podia fer amb llaunes de ferro de coure o llautó. També amb llauna s’elaboraven unes peces amb les s’unien els taulons de fusta de les portasses.

Pel que fa als claus, els més habituals eren els de cabota rodona però també en algunes portes n’hem vist amb la cabota amb forma de piràmide. Aquests s’anomenen clau de crist perquè en la iconografia cristiana s’associa aquesta forma amb els claus usats en la crucifixió de Jesucrist.

La propera setmana, en una segona part, ens fixarem en la importància del ferro des del punt de vista ornamental, ben especialment en les balconades.