skip to Main Content

“Filumena és sentir que tornes a veure teatre de tota la vida”

Clara Segura (Sant Just Desvern, 1974) torna a Manacor. Ho fa de la mà de l’inseparable Oriol Broggi i amb Enrico Ianello per representar un clàssic del teatre italià, Filumena Marturano d’Eduardo de Filippo. Parlam amb ella sobre l’espectacle que es podrà veure dissabte i diumenge a l’Auditori de Manacor. 

Foto: Silvia Poch

Filumena Marturano és una de les obres més famoses de De Filippo, ens situa a Nàpols després de la Segona Guerra Mundial i se centra en la història de Filumena. Per aquells que no la coneguin, quina aquesta història?
És la història d’una dona que després de 25 anys diu fins aquí hem arribat. No es deixa tòrcer. Tindria l’opció de seguir amb una dinàmica masculina, el tarannà de Nàpols de l’any 46 però diu prou. Ella ha anat lluitant en silenci fins que de cop ho dinamita tot. I té molta més força de la que s’esperava perquè ha anat teixint una xarxa, on és impossible no caure. En Domenico Soriano és, de fet, qui cau de ple i s’hi queda atrapat. És la història d’una prostituta que mai és reconeguda pel seu amant, se l’emporta a casa, però mai és reconeguda a nivell social perquè no pensin malament d’ell. Sigui com sigui, ella ha acabat regnant dins de la casa i dintre dels negocis d’ell. Al cap de 25 anys, Filumena ordeix un petit pla perquè ell es casi amb ella i quan el capellà fa oficial el matrimoni, ella revifa d’aquesta falsa mort i ell s’adona que té un problema. És una obra que, malgrat que estigui escrita l’any 46 i sigui una barreja de comèdia i drama tan ben escrita per De Filippo, acaba tocant el cor de manera molt directa, parlant de temes molt essencials com els fills i la llei dels de sota, de la gent normal, de cor, no la gent de poder sinó la gent normal. Ell ho escriu en aquest context de postguerra mundial i la Filumena és la reencarnació del nou Nàpols, que s’erigeix de les runes i forma unes noves estructures. Es tracta de no perpetuar la llei dels qui sempre han tingut el poder al costat sinó al revés. Planteja valors com el dret i el respecte a les dones, als nens, les prostitutes…

Tot i ser de l’any 46 s’hi pot veure fins i tot una reivindicació feminista.
Totalment. Ahir una companya em deia que fa 30 anys una mare soltera no podia posar els seus dos cognoms als seus fills. L’any 2006 va ser quan vàrem poder començar a posar els cognoms de les mares. El que fa Filumena Marturano és fer que els seus fills puguin tenir un cognom. Quan eren fills d’una prostituta no tenien cognom perquè sols comptava el pare i això els estigmatitzava de per vida. Ella fa això per dignificar-los i en aquest sentit és una persona empoderada que ha pogut aconseguir-ho tot des de casa i anar criant els seus fills en secret. Ella vol que ell reconegui una paternitat que no és seva i això tampoc seria fàcil de fer ara mateix.

Com ha sigut per a tu l’experiència d’interpretar aquest personatge? És un dels mítics de la història del teatre, interpretat per altres grans actrius també.
Hi ha hagut una connexió especial amb aquesta dona, hi ha quelcom molt espontani, visceral, temperamental i irònic i amb l’edat que jo tinc ara, que és la d’ella i això ha fet que em sigui molt proper.

Segura i Iannello en un moment de l’espectacle.

Mesclau quatre idiomes diferents. Com així?
És un element molt interessant en aquesta versió perquè tenim a l’Enrico Iannello, que és napolità i viu a Catalunya i domina perfectament el català, el castellà, el napolità i l’italià i per mi això li ha donat un enriquiment cabdal a la peça. Ell pot passar a tots els idiomes i jo també faig canvis. bilingües que li donen un punt divertit i també una veracitat a la relació entre ells dos.

Va sortir naturalment?
L’oriol ja ho volia. Ell volia portar aquest plus, d’alguna manera portar Nàpols aquí. Aquells que són defilippians, ja ho tenen integrat i hem pogut aprendre i beure d’ells. És una energia diferent, els napolitans coneixen tan bé el text que fins i tot es poden inventar una frase i que hi quedi bé. Per a nosaltres és com un regal. Hem anat configurant una peça més particular. Hi ha una comunicació especial i un ús particular del llenguatge.

No havies treballat abans amb Ianello. Com valores l’experiència?
Ha sigut molt bonic. Amb l’Enrico ha estat també un gust absolut perquè les seves estructures teatrals són diferents de les que estem acostumats aquí. Té una part molt viva, molt desperta i dona molt joc i et fa entrar-hi. De fet, l’Enrico deia que les comèdies de De Filippo es fan perquè algú les senti, de la mateixa manera que a Nàpols, les discussions es tenen també perquè les senti algú. En tot moment fèiem d’espectadors de les altres escenes i podíem ser partícips. Em convertit els assajos en un lloc on opina tothom, com una àgora i això a la Biblioteca, que era un espai molt ideal, perquè el mateix espai formava part de l’escenografia, de la casa. Quan ara la portem fora de la Biblioteca és una mica diferent però també funciona perquè la peça té un caràcter molt popular i el públic opina, pren part. Filumena és sentir que tornes a veure teatre de tota la vida.

Com heu adaptat aquesta escenografia?
Veuran una part molt important de la casa: l’entrada de la casa, el menjador, amb una estructura molt de vodevil. Intentem recrear una casa a dalt de l’escenari amb l’escenografia i els moviments escènics. La sensació que volem crear és que estiguin dintre.

Amb Broggi sí que heu fet molta feina plegats. Com vius aquesta connexió?
És una connexió molt especial. Sovint tinc la sensació que m’entenc molt bé amb ell des del silenci, des de la confiança. Jo confio en ell i m’adono que tot funciona, sovint m’adono del significat que ell vol obtenir a llarg termini. No és una relació teòrica o intel·lectual, és més instinitva, des de l’amistat i la confiança. Ell dirigeix molt així de fet, des de les sensacions i amb això connectem molt.

Quin paper juguen els altres personatges?
Essencial. Aquesta peça la configura tota la família que som a sobre de l’escenari. La trama la porten principalment la Filumena i el Domenico, però tota la gent que hi ha a la casa són com els braços i les cames d’ells dos. Hi ha sempre còmplices a les escenes, sempre hi ha algú que reparteix el joc i després hi ha els tres fills que representen els tres estaments socials: l’obrer, l’intel·lectual i el comerciant. També hi ha la nova rica, l’amant de torn del de Filippo… Tot està molt ben pensat i lligat, la família i els diferents papers estan molt ben configurats en aquesta peça.

Heu tengut bona acollida, a Manacor feu una funció més, de fet.
Sí. És un gust tornar a tenir molt de teatre encara que sigui concentrat perquè això vol dir que la gent té ganes. La gent més jove potser té els botellades, però les persones d’una certa edat teníem ganes de teatre perquè és el lloc on ens podem ajuntar col·lectivament i amb seguretat. És com una necessitat.

Back To Top
Search