Ja quasi tenim l’estiu aquí, el calendari així ho diu i els carrers ho confirmen. Dies llargs, terrasses plenes. Per alguns, la nit de Cap d’Any és en realitat una excusa per celebrar amb raïm i cava un canvi d’any. Però per molts altres (que no tothom), l’any acaba quan arriba juny i el curs escolar finalitza. El nou any començarà al setembre, quan amb major o menor il·lusió, la gent torni a la rutina i a la realitat. Enmig apareix una espècie de limbe estival a l’espai i al temps, que fa de pont entre els dos cursos. Per estudiants, alumnes, docents i altres col·lectius aquestes dates d’albercocs i cireres són el punt final d’un capítol. Tot i que al setembre començarà un capítol nou i que aquest tornarà a tenir una estructura similar, les essències de cada curs sempre tenen un gust lleugerament diferent.
Les xarxes socials s’inunden de fotos de graduacions, viatges d’estudis, acampades, vídeos reaccionant a les notes de selectivitat. És època de tancaments i de canvis. Serà també època d’inicis quan el cicle torni al punt de sortida al setembre, però de moment a l’aire es respira l’enyorança precoç d’allò que saps que acaba aviat.
L’altre dia vaig passar per la facultat on es feien els exàmens de selectivitat, i em va emocionar veure tota aquella ebullició de vida a fora de les aules. Nervis, abraçades, apunts, últims dubtes, plors, crits, rialles, més apunts, cotxes de familiars esperant amb els quatre intermitents en marxa, professors amb mirades orgulloses, alumnes amb mirades diverses (tan diverses que donaria per una altra enumeració en si mateixa). En conjunt, una gran representació de finals i de, si tot els va bé, nous començaments.
D’altra banda, i ara parlant com a estudiant d’últim curs de psicologia, a les aules veig companys que, com qui fa un pacte no escrit i sense dir res verbalment, anam gravant a la memòria els últims moments del curs. Potser això només ho feim els nostàlgics, perquè d’altres frisen de tancar aquesta etapa i passar al següent nivell, és cert i comprensible. Però els que juguem a l’equip de la nostàlgia volem tenir un últim record del que ha sigut aquest curs, aquest grup, aquesta classe.
Com es tanca un any? Pels que ho celebren al desembre, amb dotze grans de raïm ja tiren milles; però pels que som de juny, la pregunta no es respon tan fàcilment. Supòs que cadascú té les seves tècniques, més o manco eficaces. Així i tot, i imaginant que entre vosaltres lectors trobaré professors i alumnes que es troben en situacions similars, és difícil no tenir un nus a la panxa aquestes darreres setmanes. Sol ser un nus petit la major part del temps, i normalment acostuma a estar en segon pla. S’acaba mesclant amb els nervis dels darrers exàmens i entregues, l’emoció de les vacances que s’acosten i els alts nivells de cafeïna al cos, fent que li prestis poca atenció al principi. Però si t’atures i et despistes, aprofita i s’estreny un poc més. Faig la darrera classe a un alumne de repàs, i s’estreny. Faig l’entrega final del TFG, i s’estreny. Penses en el setembre, i s’estreny.
Començarà l’estiu i s’acabaran tancant aquestes etapes i desfent-se els nusos, i així ha de ser, com l’arbre que has de podar per deixar pas a noves branques. I el nou curs arribarà, i seguirà el seu transcurs i tornarà a posar fi al seu respectiu nou nus. Comprarem agendes i pensarem que ho canviaran tot, s’instal·laran noves rutines, entraran i sortiran persones del nostre dia a dia. I les enyorarem a les que surten, i molt. Farem nous propòsits, i potser un serà aprendre a tancar etapes i a desfer nusos. Qui sap si enguany els podrem marcar com fets.
