Bernat Amer Artigues va néixer a Són Còdol Negrito, a cent metres de la frontera de Portocristo... però encara dins Manacor. Tanmateix, sempre ha fet cap al Port. De fet, va ser regidor de l'Ajuntament de Manacor durant anys, primer en representació del PSOE i després, quan es va haver fundat el partit porteny, per AIPC. Però no és d'això que venim a parlar avui, sinó de la seva dedicació laboral a la cantina dels IES Na Camel·la i Manacor, durant els darrers trenta anys, i que ara ha arribat a la seva fi, amb una jubilació que va ser brufada amb emoció i sentiment per l'alumnat i el professorat d'aquest centre de secundària.
Com va la ressaca emocional?
Uf. N’hi ha, n’hi ha. Dissabte anàrem a fer una volta per la nit de l’art i no hi havia manera d’avançar. La gent va veure el vídeo que havíeu penjat a les xarxes i tothom em felicitava.
Quan vares agafar la cantina encara era l’escola industrial o era ja l’IES Na Camel·la?
Vaig començar el curs 1995-1996, fa trenta anys. Era l’any que començava la implantació de l’ESO, però encara no hi havia instituts pertot. A Na Camel·la hi venien alumnes de Portocristo, Son Servera, Artà, Vilafranca, Sant Joan, Petra… Venien fins a onze autocars de tota la comarca. I clar venien molt prest i feien temps a la cantina, que s’omplia de gent, i el migdia després havien d’esperar també que vengués l’autocar…
Devia ser molt diferent l’ambient de la cantina d’aquell temps respecte del d’avui…
Sí. En aquell temps fumaven. Cada dia trèiem palades de llosques, i això que hi havia cendrers. Fumaven tant professors com alumnes… fumar… i beure, que hi havia professors que feien un bon cap de barra.
Les instal·lacions de la cantina de Na Camel·la com eren?
Millors que aquestes. Aquell institu abans havia tengut menjador, la cantina era més grossa que aquesta, més quadrada, bastant ben il·luminada, amb una zona de cuina industrial… quan vaig començar a fer-hi feina fèiem dinar gairebé cada dia. Començava a les set del dematí i acabava a les nou del vespre. Les meves filles hi passaren totes dues, i els ho vaig dir… Els professors fan devuit hores a la setmana, i jo quasi les faig en un dia.
Vares ser regidor essent l’amo de la cantina. Ho compaginares? O ho deixares un parell d’anys?
Ho vaig compaginar, però el que guanyava per una banda ho barrinava per l’altra. L’hora del pati hi havia de ser cada dia, però quan no hi era havia de posar gent per cobrir les feines que jo no podia fer. A les vuit del matí me n’anava a l’Ajuntament, a les deu i mitja arribava a l’institut per fer el pati, i a les onze i mitja me’n tornava cap a l’Ajuntament. I si hi havia de fer dinar, una altra vegada el migdia cap a l’institut.
A una cantina tot es ret en panets i cafès?
Quan vàrem començar vaig comprar dos forns i procurava tenir pa calent, acabat de coure, que em servien semicuit. Això em donava la possibilitat que no hi hagués mai restes, i si sobrava qualque baguet, en feia pizzes. Amb els productes sempre hem procurat emprar el millor. Servim el que menjaries tu a ca teva.
Una qüestió controvertida és la presència de llepolies a les cantines dels instituts. N’hi havia tantes com ara, un temps?
N’hi havia moltes més. Gominoles, xiclets… hi havia de tot i es venia. Ara aquí no en tenim, de llepolies. Com a galleta dolça servim Filipinos, i també tenim bosses de patates fregides, com a salat. Hi ha una normativa que hem de complir, i amb aquestes coses tanmateix, per guanyar un duro has de vendre molt. Els marges són molt petits, de cèntims.
Tu abans d’agafar la cantina ja havies tengut experiència en restauració o hostaleria?
Havia duit la ‘casona’ del camp de futbol del Port, i també vaig esser dels socis que vàrem obrir Es Tai el 1983 al Carreró. També vaig estar a un supermercat a sa Coma…
Es Tai va ser un local singular, amb una clientela molt concreta, molt diferenciada de la resta de locals del Carreró. Com ho expliques?
Al camp de futbol ja teníem un grup de gent que fèiem sopars els caps de setmana. A part de conèixer-nos, els vàrem demanar si ens voldrien venir a ajudar a muntar el local… Era una cotxeria, i vengueren un estol d’al·lots de 18 o 20 anys a ajudar-nos. Uns referien, els altres enrajolaven… però molts eren gent que no en tenia ni idea. Va ser un projecte comunitari des del dia que vàrem obrir. Jordi Caldentey ja havia estat DJ al Minigolf… En aquell temps hi havia el Minigolf, La Pera, Can Pau, Es Safreig, i en Manolo va posar la “casona”. Hi havia molt d’ambient… i al principi era un carrer sense asfaltar, de fet, el vàrem asfaltar els veïnats. Record que en el local hi trobàrem motlos de guix que havien fet servir per fer les hídries de Na Camel·la, i també moltes altres figures. Ho varem posar tot dins una cotxeria darrere Can Pau. Si ara ho volguessin comprar valdria una doblerada… no sé què se’n degué fer, de tot allò… A part del valor sentimental… també hi havia un mostruari amb imatges…
Tornem a la cantina. Com va ser el trasllat a l’IES Manacor?
La cantina d’aquí només tenia la barra. Ho vàrem haver de muntar tot de bell nou. És un edifici de 1.500 alumnes, però té una cantina petita i molt alluny de tot. Un institut d’aquestes dimensions necessita més zones d’esbarjo, la cantina no hauria de ser una cosa residual. A més, no està ben situada. Això sí, tenim una bona terrassa…
Ja es veu, que és petita, aquesta cantina…
A més l’institut havia de tenir l’orientació al camí de Son Fangos, l’Ajuntament preparava un vial més ample, un carril bici, però giraren el projecte i ara té l’entrada pel que havia de ser la part de darrere. És una construcció mediterràniament nefasta, amb tants d’elements de ferro. Pareix més una presó que una escola.
Una de les característiques de la teva gestió com a cantiner han estat els dinars i les bauxes amb els professors…
Ja començàrem a Na Camel·la. Els dies que hi quedava més gent començàrem a fer dinars… amb els més dinosaures, que els deia jo, sobretot els divendres. I a poc a poc s’hi afegia gent, i anaves fent, i feies una rialla abans de començar el cap de setmana. Hem fet dinars espectaculars i molt divertits, amb els professors. Tot depèn sempre del professorat. D’ençà que som aquí ha estat un poc més difícil, perquè no tenim les mateixes instal·lacions. La meitat de la feina l’he de fer defora.
Les cantines dels instituts són molt familiars. Aquí també, essent un institut tan gros?
Hi ha tants de professors que hi ha mil maneres de fer. De grups hi ha de tot, i hi ha gent que ve habitualment. Quan començ a fer el primer cafè del dia ja sé el cafè que he de fer, igual que quan pos el pa dins el forn. Ja saps que d’aquí a una estona vendrà a berenar en Tal o en Tal Altre. No ha canviat el sistema de comunitat. Ara hi ha dos instituts… però hi ha molt bon ambient i molt bona entesa entre tothom. Mira aquella taula, hi ha n’Antònia del Politècnic i na Xisca i na Cati de l’IES, per exemple.
I l’alumnat, com ha canviat, en aquests trenta anys?
De l’alumnat sempre n’he estat molt content. Tant aquí com a Na Camel·la. Allà estàvem més enmig, hi havia molts d’al·lots, i s’hi ajuntaven les alumnes de perruqueria amb els mecànics… era tot un tinglado, allò. No he tengut mai conflictes, perquè a la cantina tothom hi vol venir… No és el mateix que anar a classe i que el professor et digui qualque cosa. Aquí el dia que el cantiner pega un cop damunt la barra, tothom calla. I quan hi ha hagut qualque conflicte amb qualque alumne li he dit “no vull que venguis per aquí…”. I al cap d’un parell de dies torna, i entra, i és el millor client. Sempre hem procurat conèixer els més desfavorits pel nom, i això després ho agraeixen, perquè se senten reconeguts, i això agrada molt als al·lots. També és ver que recentment ens va ajudar que durant la pandèmia no hi podia haver acumulacions. Teníem una finestra i en férem dues més, de manera que l’alumnat no entrava dins la cantina… i hem continuat així. D’aquesta manera els professors han pogut venir més a la cantina. No és una qüestió econòmica, sinó de poder conviure.
Bernat, i ara què faràs?
Tenc moltes coses per fer. Estic dins una associació cultural que fan activitats a Portocristo, també jug a Scrabble, i culeig per fora vila, faig un poc d’hort… tenc moltes feines per fer, i sempre a punt per fer qualque dinaret.
