Indigneu-vos. Pep Barrull
Fa unes setmanes, i a través d’un comunicat del Marroc, coneixíem el canvi de rumb en la política exterior. El PSOE i el gobierno de España decidien acceptar la proposta del Marroc respecte al Sàhara: una autonomia per al Sàhara i acceptar que el Marroc es mengés el seu territori.
El 1995 el Sàhara va ser envaït per Marroc i Mauritània a l’empara d’un acord internacional il·legal i concertat amb Espanya (potència colonial i administradora) per negar al poble sahrauí el seu dret internacionalment reconegut a l’autodeterminació i a la independència. Marroc i Mauritània es repartiren el territori fins que el 1979 Mauritània se’n va retirar. A partir d’aquest moment el Front Polisario (representant del poble sahrauí) va iniciar una guerra contra l’ocupació marroquina. El 1991, les Nacions Unides varen aprovar un pla, acordat per les parts del conflicte, Marroc i el Front Polisario, per posar fi a la guerra i organitzar un referèndum d’autodeterminació que garantiria la independència o la integració dins el Marroc. Fins aleshores el Marroc no ha permès la celebració del referèndum, ha duit una política de genocidi, amb desaparicions, tortures i presó per als sahrauís i un saqueig dels seus recursos. Una clara violació dels drets humans, i de tots els acords internacionals aprovats per Nacions Unides.
De fet, Pedro Sánchez es posiciona al costat de Donald Trump en acceptar que el Sàhara és territori del Marroc. Amb aquesta decisió es trenca amb els acords i la legalitat internacionals (en plena guerra a Ucraïna, fora dels focus internacionals, en plena crisi econòmica i aprofitant l’avinentesa) i deixa amb el cul a l’aire el comissionat de Nacions Unides per al Sàhara. Pedro Sánchez ha triat el paper de Ponç Pilat: se’n renta les mans. Traeix la població del Sàhara i vulnera tots els acords internacionals. S’humilia i s’agenolla davant la genocida monarquia alauita. Menteix a la població (tantes vegades ho ha fet que ja és un Pinotxo) sense explicar que ha pactat amb el Marroc. A canvi d’un plat de llenties o trenta monedes de plata? S’ha comportat com un miserable.
Al Congrés dels Diputats, el PSOE s’ha quedat sol, més sol que l’una. Cap partit dóna suport al canvi de la política exterior, la tensió amb els seus aliats és més que evident, distanciat dels socis d’investidura i actuant com un “reietó”: la política exterior és competència del presidente del Gobierno.
De fet, Pedro Sánchez assumeix la vulneració de drets humans que comet el Marroc al Sàhara, calla davant el genocidi dels sahrauís, assumeix que es tortura i es deté un poble, amb desaparicions i violacions comeses. No assumeix la seva responsabilitat com a administració d’una excolònia. Nega el dret d’autodeterminació dels sahrauís reconegut per Nacions Unides (això no és nou, no reconeix Kosovo, ni els drets de Catalunya) i garanteix el patiment d’una població per molt de temps. D’una elegància descomunal, és tot un pinxo.
Deia abans que menteix a la població quan no explica el pacte amb el Marroc, i, per tant, ho desconeixem tot. Tothom dóna per fet que a canvi d’aquesta traïció hi ha el tema migratori. Marroc impedirà les migracions pel sud de la frontera, no hi hauran més entrades multitudinàries de migrants, ni més assalts a la tanca de Ceuta i Melilla (ningú no ho asseguraria). Desconeixem si en l’acord hi ha res referent a la integritat territorial. Però el que és ben cert és que Marroc no és un soci fiable, no ho ha estat mai. Marroc no renunciarà a recuperar Ceuta i Melilla (a mi no m’importa gens). Si m’importa que els pobles puguin decidir, com els gibraltarenys. I també, el poble sahrauí.
I he de reconèixer que no sorprèn. No ens ve de nou allò que fa Pedro Sánchez: mentir (això sí, amb elegància, sense cridòria, a diferència del PP). Va mentir en la campanya electoral, en el discurs d’investidura. Va prometre en “lletres majúscules” l’abolició de la reforma laboral, la derogació de la Llei Mordassa, un nou sistema de finançament, una taula de diàleg amb Catalunya, etc. I no ha complert res, RES. Com en Zapatero, “aprobaré el Estatut que apruebe el Parlament”.
