Joan Cavallé (Alcover, 1958) ha estat qui ha tengut cura de l’edició de l’Obra Poètica Completa de Jaume Vidal Alcover, editada per Adia Edicions. Novel·lista, dramaturg i traductor, va ser també alumne del poeta i professor manacorí a Tarragona.
Com ha estat la feina de recopilació de la poesia de Vidal Alcover?
Ha estat molt laboriosa perquè quan es va prendre l’edició d’editar l’obra completa es pensava en la data de Sant Jordi d’enguany, cosa que finalment no ha estat possible. Ens havíem de decidir si fèiem l’edició només de l’obra publicada, o també de la inèdita, que potser no havia estat publicada perquè ell no ho volia… Però vam veure que no era així. Per tota una sèrie de raons no va poder publicar tot el que volia. De vegades per problemes amb editors o per l’animadversió que li tenien determinades persones que controlaven món literari i editorial. Hem vist que hi havia moltes coses que deixava sense acabar o per revisar. Li va arribar la mort inesperadament i moltes coses quedaren sense publicar.
Com heu arribat a aquestes obres?
El seu llegat està dipositat a la Universitat Rovira i Virgili. Però les seves obres no estaven preparades per a una edició immediata. En molts de casos hem hagut d’observar quina era la versió definitiva. Gairebé la meitat del volum és obra inèdita. Tenia preparats uns llibres dels quals ell parla en molts textos seus, com ara Rest de murta, que és un llibre d’homenatge a persones i amics seus, i sobretot a Joan Alcover, el seu oncle avi. Hi ha un altre llibre mític, del qual ell sempre parlava: Residència d’estudiants, un projecte de quan estudiava a Madrid. Alguns dels poemes que hi tenia inclosos foren publicats en altres llibres. Nosaltres recuperem ara els que no van ser publicats mai.
No sembla que la seva poesia hagi tengut el pes ni el reconeixement que es mereix en les generacions de poetes posteriors…
Això té unes raons: hi va haver una certa obstaculització a la difusió de la seva obra. Hi havia molta controvèrsia al voltant de la seva vàlua literària. Va arribr a guanyar el premi Carles Riba de poesia, però el llibre guanyador, Terra negra, no va ser publicat fins tres anys després… Això ja diu molt.
I també és curiós que sigui tan poc conegut, aquest llibre premiat, i en canvi sí que ho siguin “L’hora verda” o “Sonets a Eurídice”.
Sí. L’hora verda és el primer llibre de poesia que publica i que causa un cert escàndol. Hi va haver gent que va fer crema d’aquests llibres per l’efecte negatiu que els causava. És un llibre que parla de l’amor i en parla amb molta llibertat i això no estava ben vist.
Quins motius hi podia haver per aquesta reticència de publicar-li els llibres?
Hi havia una dificultat d’entendre com tractava el llenguatge. Ell volia arribar a un llenguatge literari que partís de la seva identitat mallorquina. Ja mort es va publicar la seva traducció d’A la recerca del temps perdut, una traducció que la crítica no ha arribat a acceptar…
Una reivindicació mallorquina des de la catalanitat més pregona…
Sí, utilitzava les formes amb plena consciència que formaven part de la llengua. I pensant que no havien de tenir connotació territorial reduïda sinó que havien de ser acceptades com a patrimoni comú de la catalanitat.
Podríeu fer una classificació de la seva poesia?
Es pot fer de moltes maneres. Per una banda, té una branca de poesia perfectament deutora de tota la literatura clàssica, començant per Dant, i passant per Virgili, Ovidi, Petrarca o fins i tot Shakespeare. De l’altra, té un altre corrent que beu directament de la poesia tradicional. Temàticament, l’amor i la llibertat, dos conceptes que van molt junts, hi són des del primer llibre fins al final. També té una poesia de caire més social. Ell mateix va reivindicar El dolor de cada dia com l’inici de la poesia social catalana. És un tipus de poesia que ja no parla del jo, sinó d’altres elements de la societat.
