Odile Arqué (Badalona, 1960) va ser alumna i amiga de Jaume Vidal Alcover. Ens parla dels anys que coincidiren a Tarragona i a Barcelona.
Com comença el teu vincle amb Jaume Vidal Alcover?
Jo havia vist Maria Aurèlia Capmany algunes vegades, però no ens coneixíem personalment. El 1982 jo havia començat la carrera el 1982 a la Central de Barcelona i un dia anant per la càtedra vaig trobar un tríptic que anunciava un “curs de llengua i literatura catalana a Mallorca”. A mi totes les coses bones m’han passat a Mallorca, sempre. M’hi vaig apuntar. Durava un mes i es feia a la Porciúncula. Hi havia professors de l’alçada de Maria Aurèlia Capmany, Vicent Pitarch, Joaquim Mallafrè… i Jaume Vidal Alcover. Allà hi vaig conèixer uns alumnes tarragonins: Lluís Figuerola i Pep Lluís Savall. Xerrant xerrant em digueren que eren alumnes d’en Jaume a Tarragona i em digueren que em canviàs d’universitat. Vaig dir que no tenia casa, però Jaume Vidal i Maria Aurèlia em digueren que podia anar a casa seva. Jo tenia 21 o 22 anys… vaig quedar morta. I vaig estar a ca seva vins que vaig trobar un piset.
I aquí es va consolidar la relació.
Sí. Tota la colla de gent girava al voltant d’en Jaume. Anàvem al Poetes, un cafè al barri vell de Tarragona. Quedàvem per dinar, un dia a ca’n Jaume, un dia a casa d’un, un dia a casa de l’altre. Les classes eren permanents, perquè en sortir de la facultat, continuàvem. Es mesclava la bauxa i el coneixement. Parlàvem de literatura, de vida, d’història…
Vidal Alcover va passar sempre per polemista, polèmic, indomable… Com es conjuga això amb la relació d’amistat?
El podíem qualificar de geni, i totes les persones genials, ja se sap… tenen un caràcter que va com va. Despertava moltes enveges. Era capa de rebatre qualsevol argument i defensar-lo del dret i del revés. Mai defugia una discussió, era un discutidor nat, molt baralladís. I això passava sobretot perquè era una persona lliure. Era capa de construir un sonet a partir de qualsevol cosa que li passàs per davant… I això despertava enveges. No volia cenyir-se al dictat de res perquè sí. Era la llibertat personificada. I per això va ser sempre molt acollidor. No tenia edat. No hi havia consciència que teníem edats diferents. I això la gent no ho suportava. Ara bé, aquest tarannà polèmic per a mi no era el tret més important del seu caràcter. Quedar-se amb això és quedar-se en la superfície. No en tenim cap mal record.
Va ser un savi, un gran coneixedor de la literatura i un gran tèòric. Però sobretot devia voler ser recordat com un poeta…
Va morir molt aviat. Jo crec que no havia arribat a pensar com volia ser recordat, ni sé si ho havia deixat dit. La seva obra és immensa i no sé quin és el seu llegat de manera objectiva. Però sí que sobretot tenia la idea que sense amor no hi ha reconeixement. Volia encomanar el plaer per aprendre i l’amor pel coneixement, perquè sense amor no es pot conèixer. A mi el que m’interessa és el llegat vital d’en Jaume, i per això des de fa vuit anys que vaig fent “Una paraula grega” pertot arreu, predicant la seva paraula poètica. En Jaume va ser un enorme estudiós, però tampoc no tenia cap problema a fer escrits per a una bauxa. Molts no li perdonaven que fos tan polièdric…
Vidal Alcover va partir aviat de Manacor. Com es fa per mantenir viva la flama del seu record gairebé quaranta anys després de la seva mort? Ell que va ser un home d’una talla intel·lectual grandiosa i avui és desconegut de tanta de gent…
Va ser un home de Països Catalans, és un poc de tots. Va ser a Tarragona, i també va passar per València on conegué Joan Fuster i Miquel Dolç. A Manacor un gran amic seu va ser Guillem Vidal Oliver. I sempre tenien converses de coses de Manacor. Ell se’n sentia molt, encara que anàs per amunt i per avall. No sé com es pot fer per mantenir el seu record, però és claríssim que s’ha de mantenir. Jo vaig venir a Manacor a fer “Una paraula grega” i eren quatre. Em va saber greu per ell.
