“Hombre blanco hablar con lengua de serpiente”: quaranta anys de l’OTAN

La primera part del titular fa referència a una cançó que Javier Krahe va dedicar a Felipe González l’any 1986, titulada “Cuervo ingenuo”, en què denunciava les mentides i les manipulacions del dirigent socialista amb relació al referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN.
Va ser a final del mes de maig de 1982 quan, de la mà de la UCD de Leopoldo Calvo Sotelo, l’Estat espanyol ingressà dins l’Aliança Atlàntica; fet del qual ara s’han complert 40 anys. En aquell moment l’opinió pública no n’era gaire partidària i hi havia un moviment antimilitarista molt potent amb el reclam d'”OTAN no, bases fora”.
L’octubre d’aquell any el PSOE va guanyar les eleccions per majoria absoluta i es comprometé a congelar les negociacions amb els responsables de l’aliança atlàntica i a convocar un referèndum sobre la permanència. La posició de llavors del Partit Socialista era ben rotunda: “OTAN, d’entrada no”. Varen fer tot allò que varen poder per a ajornar la consulta i, finalment, es va convocar el 12 de març de 1986.
El viratge de Felipe González i el PSOE i el “contorsionisme” polític dels socialistes davant el referèndum va ser brutal: de la negativa a entrar dins l’aliança militar dels Estats Units havien passat a demanar-ne la permanència. I a més ho varen fer amb tres condicions que, després, mai no es varen complir: que Espanya no ingressaria dins l’estructura militar, que no hi hauria armes nuclears en territori espanyol i que es reduiria la presència de les tropes estatunidenques a Espanya.
Una reduïda majoria de votants va picar l’ham de les promeses socialistes i el sí va guanyar el referèndum per un 57%, amb una forta contestació de gran part de l’esquerra que no entenia la girada de camisa del Govern de l’Estat.
Aquests dies he sentit alguns analistes que deien que la presència de l’OTAN a l’Estat espanyol no té quaranta anys, sinó setanta. Franco tenia dos bons aliats com Hitler i Mussolini que, amb el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, varen deixar el dictador gallec sense aliats; de fet, la mateixa ONU havia considerat Espanya un estat “feixista”.
Malgrat la contundència d’aquesta condemna, els Estats Units varen veure en Franco un aliat anticomunista de primera i, per aquest motiu, l’any 1953 se signen els Pactes de Madrid amb la instal·lació de les primeres bases. Gràcies al canvi de criteri imposat pel país americà, Espanya és acceptada a l’ONU i els Estats Units esdevindran uns sentinelles excepcionals de la Transició espanyola.
La situació actual amb la guerra d’Ucraïna dibuixa un panorama difícil per al discurs pacifista. Prova d’això és que els estats europeus han augmentat considerablement la seva despesa militar, en el cas d’Espanya arriba als 24.000 milions d’euros. Els cants de sirena de la filiació atlantista han suposat que Finlàndia i Suècia hagin demanat el seu ingrés a l’OTAN, com havien fet abans Geòrgia i Ucraïna.
Des de la caiguda de la Unió Soviètica el 1981 i la desaparició del Pacte de Varsòvia, catorze països del centre i l’est d’Europa s’han incorporat a l’OTAN; tot i que s’havia assegurat a Gorbatxov que la seva estructura “no es mouria ni un mil·límetre”.
Els propers 29 i 30 de juny se celebrarà a Madrid la Cimera de l’OTAN. Ens pensàvem que la sortida de la pandèmia suposaria un reforç dels serveis públics com la sanitat, l’educació, els serveis socials i tot allò que té a veure amb les cures. Una vegada més, hem pecat d’ingenus, com a la cançó de Krahe.