Skip to content

NOTÍCIA

I què és l’amor?

Si m’hagués de posar una sèrie en bucle tot el que em queda d’existència no tindria cap dubte en elegir: Sex & The City. Per alguns un clixé, per altres un imprescindible de la cultura pop, per a mi és un amor que m’acompanya amb el pas del temps. La vida d’aquestes quatre dones a Nova York ha estat una de les meves obsessions més fixes. Record veure alguns episodis amb dotze o tretze anys i pensar: de gran vull ser com elles. Ara, amb quasi trenta, s’ha convertit en el meu espai segur audiovisual. Em serveix tant per revisar alguns capítols concrets com per seleccionar-ne un a l’atzar de tant en tant. Carrie, Miranda, Samantha i Charlotte són un dels miralls on m’agradaria no deixar-me de veure mai. I Nova York, la ciutat, el lloc on sempre tornaria.
Una de les característiques que per mi fan de la sèrie una obra d’art és la seva actualitat encara avui, l’any 2024. Recordem que la primera temporada es va emetre als Estats Units el 1998. Vint-i-sis anys després, les peripècies de les protagonistes, els seus discursos i les seves preocupacions encara ressonen a la perfecció. De fet, molts dels conflictes amorosos i sexuals de les quatre amigues sovint es tracten des d’una perspectiva feminista sorprenent per la dècada en què va ser escrita. Perquè si hi ha un tema, a part de l’amistat, que travessa tota la sèrie és justament l’amor. Cadascuna des d’una mirada diferent, les quatre dones viuen amors i desamors al llarg de les sis temporades. Carrie, la periodista que narra la història, és l’encarregada de desengranar les temàtiques que se’n deriven.
Una norma no escrita de les bones sèries és que, en cas que surti una pel·lícula posterior basada en el producte inicial, no serà mai tan bona com l’original. Igualment, la segona norma no escrita és que si et consideres realment fan d’allò, miraràs totes les pel·lícules i seqüeles que en puguin sortir. Això mateix vaig fer la setmana passada: tornar a mirar la primera pel·lícula de Sex & The City. Resignada, conscient que el que veia no era més que un intent poc satisfactori d’allargar la història, a vegades una necessita saber què se’n va fer de les seves protagonistes preferides. Com que dins el meu cap tothom ha vist la pel·lícula a partir d’aquí em permetré la llicència de fer espòilers, quedeu avisades.

Fotograma de Sex & The City
Al llargmetratge, Carrie continua sent l’eix vertebrador amb la seva boda (o no!) amb Mr.Big, Samantha viu a Los Angeles amb la seva parella, Charlotte gaudeix de la vida familiar que sempre havia somiat i Miranda passa per un moment de crisi en el seu matrimoni. Miranda, advocada d’èxit, mare, casada amb el seu gran amor Steve, a vegades un pèl massa estricta, sempre la més compromesa i sarcàstica, és la meva preferida. M’ha costat molts anys assumir-ho, perquè en algun moment totes hem volgut ser Carrie, però en el fons sé que som una Miranda sense remei. Com deia, a la primera pel·lícula passa per un moment de crisi matrimonial. Se separa temporalment de la casa familiar, instaura una custòdia compartida rígida com ella mateixa i castiga el seu home amb el contacte zero (per coses com aquesta l’estim tant).  Ella està molt segura que no podrà tornar a confiar mai més en Steve després que ell s’avingués amb una altra al·lota un vespre. Diu que la confiança que tenien ja mai tornarà a ser la mateixa. Passen els mesos i arribat un punt la terapeuta de parella on acudeixen els proposa un pacte: no parlar en dues setmanes i acordar un punt de trobada per veure’s quan passi aquest temps. Si tots dos hi acudeixen, significa que volen tornar-ho a intentar. El dia arriba i no hi havia lloc més poètic per trobar-se que enmig del pont de Brooklyn. Després de fer una llista exhaustiva de pros i contres, Miranda decideix anar-hi. Durant l’escena del retrobament, sentim com sempre la veu en off de Carrie mentre els dos se cerquen, es miren i, per fi, es retroben: “and Miranda never looked back” (I Miranda mai va mirar enrere). Emocionada, premenstrual, vaig plorar amb una escena que ja havia vist tres o quatre vegades. En acabar el meu propi espectacle emotiu vaig pensar: és realment possible no mirar mai enrere?
Les filòsofes Inés García i Paula Ducay són les conductores de Punzadas Sonoras, un dels meus podcasts preferits. A principis de maig ens il·luminaven amb l’episodi “Mirar atrás: un gesto compartido”. Entre molts altres temes importants com la memòria històrica, posaven el focus en un dels mites fundacionals del gest nostàlgic, irrefrenable, de mirar enrere: Orfeu i Eurídice. Volia Eurídice ser rescatada? És una de les preguntes que es plantegen i que donaria per tres articles més. Avui només volia acostar-me a la idea de mirar enrere com a quelcom inevitable, com un impuls, com un deure. Un dels arguments més estesos pel que fa a teràpia barata de parella és que una vegada es tanca un conflicte cal seguir endavant, deixar-ho de banda per poder sanar la relació i continuar. Si no ho fem, diuen, se’ns enquista, persisteix i grata fins a tornar a arribar a la superfície. Així, l’amor és mirar endavant. Entenc el missatge, però alguna cosa em tensa en tot això. Orfeu,  impacient, insegur, temorós, emocionat per recuperar la seva estimada comet l’error que la farà perdre per sempre: mirar enrere, comprovar la presència d’Eurídice. Podem evitar no girar la vista de tant en tant cap als conflictes del passat? No seria més útil poder-hi tornar, reconèixer-nos, acceptar-ne l’origen i continuar juntes de la mà coneixedores d’on venim?
Mirar massa sovint el passat té un punt de nostàlgia perillosa, però no acostar-s’hi mai pot podria conduir-nos a un lloc on no viuríem del tot: el futur. Veig Miranda caminant abraçada a Steve pel pont de Brooklyn i pens que m’hagués agradat una millor definició d’amor per la seva història. Per això, i amb la gosadia que implica creure’s guionista d’una de les sèries més exitoses del que portem de segle, el que realment hagués volgut sentir dir a la veu en off de Carrie ho va escriure Gabrielle Zevin al seu Demà, i demà, i demà (Periscopi, 2023): “I què és l’amor, al capdavall […] tret del desig irracional de deixar de banda la competitivitat evolutiva per facilitar el viatge d’algú altre a través de la vida?”.

PUBLICITAT

Back To Top
Search