Skip to content

Feim un qüestionari a 4 professionals de la música

1. Et dediques exclusivament a fer música? Quin tipus d’activitats dus a terme?
2. Quant de temps fa que t’hi dediques? Per què vares decidir dedicar-t’hi?
3. Quines traves principals creus que hi ha per poder ser músic professional i guanyar-se la vida dignament?
4. Creus que els teus drets com a treballador/a estan garantits, o no?

Bel Miquel Cazorla: “La feina de ‘freelance’ sol ser molt irregular”

1. Normalment, tot el que faig en l’àmbit professional està relacionat amb la música. Faig concerts amb les Pitxorines, classes de percussió i també feines de gestió i programació cultural.
2. La primera feina remunerada que vaig fer com a músic va ser amb setze anys. Quan anava a l’institut, encara no tenia del tot clar que m’hi volgués dedicar, però a mesura que anaven passant els anys i anava dedicant més temps a la música, ho vaig tenir més clar. El punt d’inflexió va ser quan vaig decidir fer les proves d’accés al Conservatori Superior. Vaig decidir estudiar aquesta carrera i seguir per aquest camí professional perquè és una de les coses que pas més gust de fer.
3. La feina de músic “freelance” sol ser irregular. Una temporada pots tenir molts de concerts i una altra en tens més pocs. Per això, és difícil tenir un sou regular si et dediques exclusivament a tocar en directe. A més, per desgràcia moltes actuacions es paguen amb mesos de retard, de manera que no et pots assegurar aquells ingressos a final de mes. També pot arribar a ser una feina molt demandant, especialment quan ets tu mateix qui fa tota la gestió que hi ha darrere cada concert, i et dediques a fer de mànager, booker o gestor, a més de músic.
4. En general, el sector artístic és un sector bastant precaritzat, però hi ha tota classe de situacions. Com a músic pots fer des de concerts ben remunerats i amb totes les condicions laborals garantides, fins a actuacions on et sents totalment vulnerable i on no es respecten els teus drets com a treballador. Amb l’experiència, aprens a defensar els teus drets laborals i a protegir-te de situacions desagradables, com a moltes altres feines. Aquesta precarització en bona part és per la falta d’una regulació adequada de les professions artístiques, amb convenis adequats a la realitat del sector i de la situació econòmica actual.

Toni Nadal ‘Duro’: “De vegades crec que es jutja a la lleugera la nostra feina”

1. No, no m’hi dedic exclusivament. Els dematins, faig d’animador sociocultural a la Residència. Dins la música, estic molt centrat en el món del folklore, tant de caire més antic com més modern. També tenc un tribut a System Of A Down. Faig enregistraments com a músic d’estudi, tant a casa com a altres estudis, i també faig substitucions.
2. Podríem dir que, d’una manera més professional, m’hi dedic d’abans del confinament, fa 5 o 6 anys. I vaig decidir dedicar-m’hi perquè la música sempre ha estat la meva devoció, m’encanta. A part, mon pare també és músic.
3. Hi ha moltes traves. D’una banda, econòmiques, perquè molta gent no paga el que correspondria a la feina que feim. I d’altra banda, crec que de vegades se jutja massa a la lleugera la nostra feina, hi ha gent que no veu tot l’esforç, l’aprenentatge, el material, les hores d’assaig que hi ha al darrere. A part, pareix que només hi ha espai per a la música comercial. I a les revetles i concerts grossos, els grups s’han tecnificat molt, hi ha massa bases disparades amb l’ordinador; me pareix bé que la cosa evolucioni, però sense deixar de costat els músics. I, a més a més, per cobrar un sou digne, has de facturar una animalada. La burocràcia, per a nosaltres, és molt complicada.
4. No, ara mateix no. No estan garantits. L’única manera que veig viable seria estudiar al Conservatori i arribar a fer classes a una escola de música. Però, de moment, no és la meva idea. És molt complicat viure de la música.

Joana Gomila: “Hi ha moltes maneres de dedicar-se a la música, i haurien de ser totes igualment dignes”

1. Sí, me dedic exclusivament a fer música, però mai he volgut dedicar-me només a fer discos i concerts. Al meu esperit no li bastaria! Una de les coses que més m’agrada de la meva feina és treballar amb equips humans diferents i tenc la sort de col·laborar amb artistes a qui admir i respect molt i que també són bons amics. Compòs espais sonors d’espectacles d’arts escèniques, i també form part de projectes de dansa i escèniques com a cantant i intèrpret. Procur treballar en projectes on senti que hi puc aportar una part del meu esperit i la meva mirada a través de la música i la veu. Els darrers anys també estic destinant molta energia i dedicació a Suralita.
2. No sabria posar una data concreta d’inici, però crec que fa més de 20 anys. Quan estudiava a Brasil sempre repetien molt una pregunta: tu vares triar la música o la música et va triar a tu? I no la vaig saber respondre mai! No record un moment de decidir dedicar-me a la música. Sempre m’he anat adaptant a la feina que me surt, he fet moltes feines que no tenien res a veure amb la música, però amb els anys s’ha anat concretant i ara ja fa temps que me dedic cent per cent a la música.
3. Crec que hem de fer molta feina com a col·lectiu. Altres gremis artístics, com les arts escèniques, tenen un recorregut d’organitzar-se per reclamar drets laborals i per establir uns mínims de remuneració que els músics hem començat fa poc. També crec que falten referents que defugin del panorama mainstream de la indústria. Hi ha moltes maneres de dedicar-se a la música i moltes formes de ser músic. I totes haurien de ser igualment dignes. Aquesta era dels macrofestivals que vivim els darrers anys pens que tampoc no afavoreix tenir una escena sana en aquest sentit.
4. Falta molta feina per fer. A l’estat espanyol no hi ha hagut una regularització digna de la feina artística (i de tota la feina tècnica que enrevolta la creació). Podríem agafar el model de l’intermitance de l’estat francès, en què els artistes fan un mínim de bolos a l’any i tenen dret a una prestació. Sembla que s’està intentant instaurar a l’estat però de moment d’una forma precària.

Juanjo Tur: “La dignitat està sobrevalorada, és un tema massa personal”

1. Totes les meves activitats professionals han estat sempre vinculades a la música, sigui com a músic de directe, com a professor a escoles de música, com a productor o com a tècnic d’enregistrament a l’estudi.
2. Fa 35 anys que m’hi dedic, des de molt jovenet. No hi ha un perquè, simplement va sorgir i ha anat evolucionant. Ara som aquí, demà, ja ho veurem.
3. Crec que professionalitzar-se no és molt complicat, perquè sempre tens l’opció de fer versions. I quan toques cançons que han triomfat, de qualque manera aquell èxit es converteix en teu. Ara, de traves, avui en dia n’hi ha moltes, perquè hi ha molt de playback. Els hotels i terrasses no contracten gaire bandes, perquè consideren que amb una persona tota sola ja basta per fer una actuació. És qüestió de pressupost. I fins i tot als escenaris grossos, amb gent famosa com Coldplay, també hi ha molta música preenregistrada, i la gent s’ho menja. I això lleva molta feina als músics. Als anys 70 i 80, Mallorca tenia una quantitat de músics brutals, i l’escola eren els hotels! D’altra banda, la dignitat està sobrevalorada, sobretot perquè és una cosa molt personal. Jo, per exemple, segons quines coses no les faria, per dignitat, però un altre sí, i potser aquesta altra persona no faria les coses que jo faig.
4. Això va més enllà de la música. Jo som autònom i me toca pagar tot un seguit d’imposts que no és que sigui injust, és que hauria de ser il·legal. Però si m’assegurassin als llocs on vaig a tocar, me descomptarien massa doblers de la retribució. La sort, entre cometes, és que tota una sèrie de situacions que eren habituals fa 20 anys, com fer feina sense estar assegurat, cobrar els doblers en negre dins un sobre, etc., ja no ho són tant. Les empreses que continuen fent això fan una competència deslleial molt potent, que fa que tu no puguis apujar el teu preu per un motiu molt simple: per cobrar 10€ en blanc se n’han de facturar 14 o 15; en canvi, si se cobra en negre, podem pagar-ne només 10€. Però avui en dia, els hotels, per exemple, estan regularitzats totalment.

Back To Top
Search