Albert Carvajal
La Primera Guerra del Marroc fou un conflicte bèl·lic que enfrontà l’estat espanyol i el sultanat del Marroc entre 1859 i 1860. Malgrat que els atacs als forts propers a les places de Ceuta i Melilla feia anys que eren habituals, l’agost de 1859 els marroquins atacaren una caserna que l’exèrcit espanyol construïa prop de Ceuta. El govern va exigir al sultà el càstig dels culpables i, com que no va rebre una resposta clara, li va declarar la guerra dos mesos després amb el vistiplau de britànics i francesos. Per a la formació de les lleves s’hagué de recórrer a persones humils d’arreu de l’estat, incapaces de pagar i quedar exemptes d’una mort quasi segura. El nostre poble no en fou una excepció i molts manacorins hagueren d’anar a lluitar en una guerra que no era la seva. L’ajuntament, sabedor de les dificultats a què haurien de fer front, promogué (juntament amb els majors contribuents i les autoritats eclesiàstiques i civils locals) una subscripció pública per tal de recaptar doblers i enviar-los al front de batalla. Cal recordar que la societat manacorina començava a albirar el temps del caciquisme, on una minoria dels nostres compatricis regirien la vida dels seus conciutadans en els àmbits de la vida pública… i quasi de la privada. Tot plegat amarat de l’omnipresència de l’Església. L’objectiu del consistori era crear vuit pensions de dos reials diaris per als soldats manacorins pobres que l’haguessin de menester o, en el pitjor dels casos, per ajudar les famílies dels que ben segur moririen en campanya. Era, no cal dubtar-ho, un esforç ingent per a unes arques municipals en fallida des de feia anys. La gent més humil, sense possibilitats econòmiques, aconseguí arreplegar fins a devuit caixes amb noranta-nou arroves de pedaços i altres teles que s’enviaren als hospitals militars. Com a curiositat direm que l’ecònom de la parròquia i els senyors tinents de batle lliuraren tres-cents reials. I que el metge titular i destacat conservador Andreu Nadal Gelabert cedí el 20% de la seva paga.
Des de Ciutat, aquelles ajudes desinteressades, varen ser publicitades com a mostres del patriotisme de la vila. Quan la diligència de correu portava notícies dels triomfs espanyols, es repicaven les campanes de l’església, es cantava un solemne tedèum, s’il·luminaven els carrers i s’organitzaven cavalcades a l’estil de les que es farien quasi cent anys després: un jove a cavall vestit a l’antiga i portant la bandera espanyola seguit d’altres genets convenientment mudats, la música del poble i un nombrós seguici d’homes i dones amb atxes de vent enceses. I les consegüents aclamacions en favor de la reina.
La veritat va ser, emperò, que aquell esforç militar va servir de ben poc. Marroc va sol·licitar el cessament de les hostilitats i es va veure obligat a oferir una compensació de 400 milions de reials, dels quals Madrid n’hagué de descomptar els invertits en la contesa. No hem dit que el batle de torn era Miquel Domenge Mas, progressista de pro que anys després lluità aferrissadament contra el caciquisme local i que, mentre ocupava la batlia i arran de la visita de la reina Isabel II a Mallorca el setembre de 1860, no tengué altra idea que regalar-li vuit magnífiques mules mallorquines.
