Manacor va ser, també, una ciutat militar. Durant dècades, molts de joves manacorins es presentaren de voluntaris per poder fer el servei militar al quarter dels sementals. Els cavalls del…

Infants i malalties rares, camins que cerquen mapes
Tendim a associar la paraula malaltia amb patiment, fins i tot amb desgràcia. Si tiram de tòpics, sovint n’hi ha que a l’hora de triar entre salut, doblers i amor, arriben a dubtar. I, en canvi, en el moment que ens manca la salut, veim que els altres factors són tan insignificants sovint…
Aquest patiment, aquesta sensació de mal fat, de mala sort, que solem associar a les malalties, es multiplica quan, a més, van vinculades als infants. Ens impressiona i ens corprèn el patiment dels més vulnerables i dels més depenents, dels nostres infantons que comencen a caminar per esdevenir els futurs comandants d’aquest món nostre, els hereus de la nostra història, els tenidors del coneixement i el saber que el solam dels segles ha dipositat sobre la nostra esquena.
Si al fet que toquin un infant, hi afegim la circumstància que aquestes malalties puguin ser rares, és a dir, amb una incidència poc freqüent, o amb diagnòstics complicats, o amb tractaments poc eficaços o nuls, tot plegat es complica encara més.
Hom sap que patir una malaltia d’incidència relativament baixa farà que la investigació estigui poc desenvolupada, que els professionals preparats per fer-hi front siguin escassos i que tenguin una preparació encara insuficient. Tot això, per descomptat, complica encara més l’atenció a les persones que puguin patir una d’aquestes malalties.
Per sort, i encara que puguem pensar que sempre podria ser millor, gaudim d’un sistema sanitari que vol ser universal i que vol atendre de forma personalitzada i exhaustiva cada un dels casos que puguin sortir, siguin de la malaltia que siguin, siguin de la persona que siguin. A això cal afegir-hi també les prestacions socials, de cada vegada més creixents, perquè les famílies puguin fer front a les dificultats sobrevingudes després d’un diagnòstic negatiu sobre una o altra malaltia.
Els avenços científics i socials entorn d’aquestes malalties rares ens han de fer enorgullir com a societat i com a col·lectiu, però sobretot ens han de servir per generar un sentiment d’empatia cap a les famílies que amb enteresa, amb determinació, amb valentia i amb senzillesa afronten els embats que la vida els posa davant i caminen amb alegria cap a un futur que sempre sabem incert. Ja ho deia, aquell, que tothom té la plana escrita. Cada dia viscut és una fita més assolida. Cada dia viscut amb alegria i acceptació és un triomf contra la resignació o el sentiment de derrota.
Malavegem entre tots per ser més a prop dels qui tenim al costat, i prenguem els rems quan calgui perquè la barca de l’amor i l’empatia continuï avançant. Sense llàstimes ni commiseracions postisses, sinó amb natural coratge per les coses.