El revers de la postal: la imatge que guardam. Imatge generada per intel·ligència artificial
Encetam l’article i acabam el juny amb una referència a Antònia Font: “I és que estic de puta mare d’ençà que és en s’estiu, gairebé no recordava el que és viure tranquil”, perquè sí, ha començat l’estiu i ho fa de manera que pareix que és el primer estiu de la nostra vida i és que és molt fàcil veure per fi el nostre futur “prometedor” quan ens despertam el matí sense cap despertador i vivim a un nou ritme d’oronelles que marca el nostre dia a dia. És veritat que l’estiu (almenys per als estudiants) és l’època més anhelada de l’any, de fet la motivació per a la “sele” era precisament aquest desitjat i merescut estiu; però amb les nits curtes i el sol que pica a l’esquena també arriben altres coses que no són tan desitjades: (ho haureu endevinat) el turisme de masses.
Aquest, però, és un tema que cal tractar amb perspectiva; així i tot, ha de parlar-se’n (a tots els nivells i entre nosaltres) perquè pareix (o fa l’efecte) que s’ha anat evitant per part de les institucions fins a un punt en el que és evident (hem de ser francs) que és insostenible. És veritat, clar, que ara per ara és més important no matar-nos entre nosaltres, però si en el procés també matam a ca nostra, acabarem igual de malament. Com he dit, és necessari tractar-lo amb perspectiva, sigui històrica, social o econòmica, però sempre amb perspectiva; perquè és molt fàcil xerrar sense donar solucions o fer lleis que s’aguanten en ideologies i no en veritats científiques.
S’ha de tenir en compte que a conseqüència del desenvolupisme implantat pels tecnòcrates de la dictadura franquista, a indrets com les Illes Balears es va produir el fenomen conegut com a “boom” turístic. A partir d’aquí, un lloc que sempre s’havia dedicat a l’agricultura i també a la indústria, es va convertir en un “paradís” per als estrangers d’arreu d’Europa. El nostre cas no és aïllat, ja que a tota la costa del Mediterrani es va produir el mateix, però aquí, el focus ha estat i és més intens; d’aquesta manera, molt més de la meitat de l’economia resideix en el sector serveis que majoritàriament depenen del turisme de temporada.
I no tan sols el sector serveis, en aquesta terra, directament o indirectament tots en depenem d’alguna manera. És per això que ara per ara no podem prescindir del turisme i trencar amb el model econòmic de manera radical, perquè ens enfonsaríem. Però com ho feim? No podem continuar amb aquest ritme frenètic en el qual els records de turistes se celebren any rere any com si fos quelcom positiu i tampoc podem eliminar-ho de la nostra vida. Es xerra de diversificació econòmica, però només se’n xerra, no hi ha canvis efectius, canvis que millorin la vida de nosaltres, els residents. Perquè quan el benestar dels turistes es posa per damunt dels que hi vivim tot l’any, es veu el que realment és important per als qui governen més enllà del que s’asseguri. He llegit un article sobre la Federació de Salut Mental de Mallorca que afirmava que l’elevada pressió turística pot posar en perill el nostre benestar emocional i en especial el d’aquells que hi viuen en contacte directe dia rere dia.
Tampoc podem deixar de banda el medi ambient, típic i tòpic, però per algun motiu és així no creieu? Limitar els vehicles a Mallorca d’aquí a dos anys arreglarà alguna cosa o ja serà massa tard? La saturació turística o el turisme de masses posen en risc un delicat i únic ecosistema que desapareixerà o ja ha començat a desaparèixer fins que sigui irreversible, cosa que gairebé ja ho és. Des de l’inici del “boom” turístic s’han destruït sistemes naturals d’incalculable valor i que poques vegades han estat qüestionats; d’exemples n’hi ha per regalar, podem veure hotels a dos metres d’un penya-segat o xalets a mig construir en plena Serra de Tramuntana que tècnicament és Patrimoni Mundial de la Humanitat. I és precisament a la Serra que es produirà una forta saturació per un eclipsi total en tots els sentits.
A conseqüència de tot això, perdem aigua omplint piscines, perdem patrimoni, cultura i llengua (perquè ningú els explica als turistes que la nostra llengua pròpia no és l’espanyol i sí que mostren les nostres tradicions com a simple folklore), perdem recursos i sobretot, perdem vida.
Idò sí, l’arribada del sol i la calor no és tan bona com pareix a simple vista, el canvi de ritme per alguns suposa un sacrifici per a altres. Ens trobam en un punt de no retorn, ja no podem evitar el problema, ja no basta xerrar-ne, necessitam accions reals i efectives que sobrepassin interessos econòmics o partidistes; hem de superar el fals dilema, no es tracta de renunciar al turisme, es tracta de poder conviure amb ell. Maria Antònia Oliver ja ens va avisar fa dècades del perill de despertar un dia i veure que els tamarells han estat canviats per blocs de pisos, o que la mar ha quedat sepultada per para-sols, cadires i un murmuri de llengües estrangeres. Evitem que el nostre propi paisatge ens acabi resultant completament aliè.
