skip to Main Content

Jaume Cabrer: “Em vaig llevar la sotana quan em varen començar a fer fotos pel carrer”

En assolir una bona feina dotada de privilegis hom diu que ha arribat a una “canongia”. Qui hi va arribar, i de bon de veres, va ser mossèn Jaume Cabrer “Rafeló” (Manacor, 1925-2020), un home dotat d’una saviesa singular.

Vós váreu néixer a Manacor l’any 1925. Recordau algun fet relacionat amb la segona república a Manacor?
La república va entrar l’any trenta-u. L’any trenta-u jo encara era un al·lot pucer, però em record que el dia que va entrar la república tocaren tambors pels carrers de Manacor. D’això me’n record bé. També em record que en temps de la república feien crides pels carrers quan duien peix del Port. Deien “ara ha arribat peix del Port!”. Saps que ha plogut!…

On éreu el 16 d’agost de 1936, dia del desembarcament de la milícia republicana al Port de Manacor?
Era a Manacor. Jo tenia onze anys. El dia del desembarcament sentírem les campanes que tocaven diafora (1) a les sis del dematí. Tothom tenia una por fenomenal. Mon pare i ma mare ens varen tancar als tres nins dins el dormitori, i ells agafaren garrots i forques i els posaren darrere la porta per si havia res de nou… devora el cementeri (actual parc municipal) feien un caramull d’homes per a cremar. Nosaltres estàvem a Baix del Cós (cert barri) i jo pujava d’amagat al terrat per veure el caramull d’homes. Una vegada que hi vaig pujar, mon pare em va aplegar i em va fer davallar tot d’una… Em record que n’hi va haver que pujaren al puig de Son Galiana i miraven la mar per si podien veure els vaixells dels republicans… mon pare i ma mare varen fer una promesa si sortien ben parats del “moiment” (2).

Quina promesa varen fer?
Es varen encomanar a Sant Miquel, i com que no ens va passar res en temps del “moiment”, el dia de l’aparició de Sant Miquel (8 de maig) feien festa. Aquell dia no feren feina pus mai, varen complir la promesa tota la vida… en el trenta-set (1937) varen tirar bombes damunt Palma i jo, amb aquell ambient, vaig fugir del seminari. M’enyorava, i jo i un altre seminarista fugírem. Vaig agafar el tren cap a Manacor. Vengueren els del seminari a ca nostra i al cap de quinze dies ja hi tornava ésser…

L’agost de 1936, el coronell del bàndol nacional, Emilio Ramos Unamumo, va acudir al Molí d’en Rafeló, de Manacor (3). Aquell dia vós éreu al Molí.
Sí, aquest dia jo hi era. Jo som “Rafeló” de malnom. En Ramos va venir a Ca’n Rafeló per comprovar si els republicans havien arribat a So Na Moixa. Va pujar dalt del molí i hi va estar una estona mirant. Hi havia dones que resaven perquè els militars no se’n duguessin cap home. En Ramos va pujar a dalt del Molí. Llavors va baixar i qualcú li va treure una cadira. En Ramos es va asseure devora el portal. Jo era allà i vaig sentir en Ramos que criticava els manacorins, me’n record com si fos ara.

Per què criticava als manacorins en Ramos Unamumo?
Va dir que els manacorins eren porucs, es reia dels manacorins perquè tenien por dels republicans que havien desembarcat… de qui tenien molta por els manacorins era al capità Jaume. Tothom es moria de por quan veia el capità Jaume, tant d’esquerres com de dretes…

Parlem d’altres qüestions. Vós fóreu canonge de La Seu de Mallorca, com Mossèn Alcover.
(riu). A Mossèn Alcover no li pagarem mai el que va fer. A Barcelona va tenir una fregada (4), i tanmateix son pare del català no és el llenguatge de Barcelona…

En quin moment vàreu decidir prescindir de la sotana com a vestimenta habitual?
Em vaig llevar la sotana quan em varen començar a fer fotos anant pel carrer…

Abans, la presentació d’un nou rector a una població suposava un esdeveniment social extraordinari. Com es duia a terme aquesta presentació?
El costum era que el nou rector, amb el batle i les autoritats, el dia de la presentació partien del limit del terme municipal. Vaig esser rector de Montuiri, partírem del lémit del terme. A Montuiri ho tenien tot enrengat. Hi havia uns arcs enramellats amb flors de papers. Fer arcs enramellats era l’habitual llavors. Jo duia una sotana negra amb una capa negra i un capell gros. Vaig dir unes paraules molt breus: “M’agradaria esser tan bon al·lot com un rector montuïrer que vàrem tenir a Manacor” (es refereix al rector Rubí)…

Abans, en el precís moment en què moria una persona, existia el costum de tapar els miralls de la casa immediatament.
Sí. Quan es moria una persona, tot d’una tapaven els miralls i els quadres que hi havia a la casa. A això, ma mare ho va fer. Aturar els rellotges també es feia, però no tant (5).

Abans, batiaven els infants al cap de dos o tres dies d’haver nascut…
Perquè hi havia molta mortalitat infantil. Tenien por de la mort, llavors la ciència era nul·la. Molts d’infants morien de “garrotillo” (6). Pensi que llavors tenien molts d’infants, tenir molts d’al·lots era una benedicció, esser eixorcs era una desgràcia. Mon pare era germà de quinze i ma mare era germana de nou…

La noblesa tenia un lligam molt estret amb la cúpula eclesiàstica…
Perquè vegi com eren les coses, el senyor de Defla (Sineu) tenia cadira empriu (en dret exclusiu) damunt l’altar… a Mallorca hi havia dos llocs on els senyors tenien el dret de presentar qui havia d’esser rector, que eren el Marquès de Bellpuig a la parroquia d’Artà, i un altre senyor a l’esglèsia dels frares de Santa Maria… jo vaig casar el fill del rei de Bulgària a Capitania (L’almudaina) i em varen dir que jo era el capellà dels “botifarres” (riu)…

Em podeu dir alguns costums religiosos ja en desús?
N’hi ha molts. Per exemple, un temps, quan passaven per devora una creu de terme, tothom se senyava… quan hi havia un assassinat a una casa, posaven una creu a la façana. A Palma encara es pot veure això. Si passa per davant la casa del bisbe, veurà que hi ha una creu a la façana… quan una dona estava a punt de tenir un al·lot, resaven a sant Ramon Nonat perquè el part anàs bé… mon pare i ma mare resaven abans de començar la feina… abans feien “rogatives” (7) si hi havia sequera. Jo he vist dur la Sang a la Seu per a demanar aigua (pluja)…

Abans d’ingressar en el seminari, ajudàveu els vostres pares en les tasques pageses?
Sí. Segava faves; anava a veremar, posàvem el raïm dins les portadores. Teníem un parell de castes de raïm: fogoneus, callets, juanillos, de la Magdalena…

Com és que hi ha un raïm que es diu “de la Magdalena”?
Perquè per Santa Magdalena ja era collidor. Era un un raïm per fer vi blanc. No ho sabia?

No, no ho sabia. Em fa cara que aprendré moltes coses avui…

Back To Top
×Close search
Search