Antoni Tugores
Fer un escrit d’urgència referit a una persona que ens acaba de deixar fa poques hores, corre un doble risc: permetre que les emocions del moment desfigurin la realitat i que, per manca de temps i serenor, ens oblidem de fets cabdals en la vida política i humana de la persona, en aquest cas, de l’exbatle Jaume Llull Bibiloni.
Tant els primers anys de batlia (1981-1983), com a la segona (1987-2001) em trobava en primera línia de la informació local, fet que em va permetre conèixer, fins allà on permetia la prudència i la discreció del batle, la persona de Jaume Llull.
Per poder glossar la seva figura, seria necessari visitar l’hemeroteca i aturar-nos a les moltes iniciatives i realitzacions que s’assoliren al llarg dels anys de la seva batlia, sense oblidar el treball dels altres components de l’equip municipal, un principi que Jaume Llull no va oblidar mai; posava sempre l’equip per davant del seu protagonisme.
Malgrat venir d’un entorn familiar franquista ultraconservador, Llull va lluitar des de ben jove per uns valors ben diferents: igualtat, benestar social, defensa de la cultura i el patrimoni, la solidaritat… En temps del seus mandats es dugueren a terme treballs i iniciatives que avui formen part de la nostra història recent: l’escola Ponç Descoll que ha permès gaudir avui d’un esplèndid Museu de Manacor i un espai únic, les campanyes de Normalització Lingüística, una massiva sembra d’arbres pels nostres carrers i tantes altres… i alguna iniciativa que va resultar poc reeixida, com la del bus urbà.
Record molt especialment quan es va preparar la marxa per l’Hospital, l’octubre de 1987. Els coordinadors visitaren en primer lloc el batlle Llull per explicar-li un projecte que, a més d’un punt utòpic, pretenia protestar i reivindicar davant les autoritats socialistes, del seu mateix signe polític: governador civil, en primer lloc i govern central, com a objectiu final. La resposta del batlle va ser de suport màxim, oferint a la plataforma la col·laboració de la secretària de batllia, Nena Perelló. Poso de testimonis els components de la plataforma, Joan i Albert Sansó, Toni Vicens, Bernat Thomàs, Rafael Gabaldón, etc. Certament, tot seguit Gabriel Homar d’AP, cap de l’oposició, també es va posar incondicionalment a favor de la marxa, com feren els sindicats i totes les associacions ciutadanes; només així podia resultar l’èxit que va constituir aquella marxa. Però Jaume Llull va donar un suport tan incondicional a la plataforma –tot i que l’havien acusat d’anar contra el futur hospital– que potser avui es podria catalogar d’arriscat i quasi temerari; les despeses es multiplicaren, especialment en la contractació de dotzenes i dotzenes d’autocars, i Jaume Llull continuava donant ànims i dient que tirassin endavant. Avui, aquest fet, és possible que acabàs als tribunals; en aquell moment, tant els grups que estaven en coalició amb el PSOE de Jaume Llull, com l’oposició encapçalada per Homar, tiraren de seny i assumiren les fortes despeses amb fórmules legals enginyoses.
En aquestes línies d’urgència, voldria destacar més els aspectes que adornaven la seva personalitat política i humana abans que les realitzacions, que no són mai atribuïbles a una sola persona, sinó als equips i fins i tot al «patriotisme» de l’oposició, un fet que costa veure a l’actualitat. He admirat Jaume Llull per ser una persona receptiva i dialogant, per fugir del protagonisme i de les càmeres, per la seva discreció i paciència, que sovint va haver d’exercitar fins al límit. Sempre va mostrar respecte per als interlocutors, un respecte que no sempre va ser correspost i perquè va saber posar el poble i la pròpia consciència per davant de les sigles de les seves agrupacions electorals. Però molt especialment per la seva qualitat humana i pel seu compromís innegociable amb els seus principis de solidaritat, bé comú i d’igualtat i inclusió social. Hem perdut un bon polític, però especialment un bon home.
