Un dia, quan ja havíem acabat el debat del llibre, un dels membres del Club ens va dir: «I per què una trobada no la dedicam a la lectura d’un poema?». Ho discutirem en aquell mateix moment i ens posarem d’acord en un punt. No havíem de llegir un sol poema, sinó que cadascun dels membres havia de triar-ne un que li agradés i llegir-lo en veu alta a tot el Club de lectura. D’aquesta manera, no llegiríem un sol poema, sinó uns quants. I així ho férem.
La veritat és que va ser sorprenent. A part del fet que gaudírem moltíssim de l’experiència, ens adonàrem de la diversitat de gustos del nostre Club. No es va repetir cap poeta ni poetessa. Triàrem autors i autores espanyols i també sud-americans, poetes morts i vius, contemporanis i del Segle d’Or espanyol, autors i autores en català i en castellà; en definitiva, una diversitat de poetes i poetesses que reflectiren en els seus poemes unes maneres de pensar i sentir molt diferents entre si.
I els temes que sortiren a la llum amb les lectures foren de tota mena. Uns poemes parlaven de la mort, com el fragment de «Llanto por Ignacio Sánchez Mejías», de Federico García Lorca.
A las cinco de la tarde.
¡Ay qué terribles cinco de la tarde!
¡Eran las cinco en todos los relojes!
¡Eran las cinco en sombra de la tarde!
I en un altre registre no tan metafòric, amb un llenguatge més directe i amb un sentiment d’acceptació s’expressava Luis García Montero per la mort de la seva estimada Almudena.
Comprendí el argumento de esta historia
en la noche estrellada,
una historia de amor,
este año y tres meses,
estos días finales que ya son,
ahora, recordados,
los más felices de mi vida.
D’altres parlaven de l’amor sensual, com cantava Joan Salvat-Papasseit.
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
O l’amor que dona força a la parella i l’empeny a ser més de dos, com ens deia Benedetti:
Si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.
I si trobàrem amor, no podia faltar el desamor, com el sentí i expressà el poeta Ismael E. Arciniegas.
No intentes disculparte… ¡todo es vano!
Ya murieron las rosas en el huerto;
el campo verde lo secó el verano,
y mi fe en ti, como mi amor, ha muerto.
I la sorpresa que va suposar llegir en uns poemes del segle xvii uns sentiments femenins que d’una manera anònima s’expressaven així:
Dicen que me case yo:
no quiero marido, no.
Madre, no seré casada
por no ver vida cansada,
o quizá mal empleada
la gracia que Dios me dio.
O el de sor Juana Inés de la Cruz que comença:
Hombres necios que acusáis
a la mujer sin razón,
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis:
si con ansia sin igual
solicitáis su desdén,
¿por qué queréis que obren bien
si las incitáis al mal?
Però la poesia també pot il·lustrar-nos sobre l’ànsia de llibertat, com s’exclama Segismundo des de la seva presó:
¿Y teniendo yo más alma,
tengo menos libertad?
¿Y yo, con más albedrío ,
tengo menos libertad?
¿Y teniendo yo más vida,
tengo menos libertad?
I la comunió amb la natura, com la veu de Maruja Vieira ens deixa entreveure:
Está mi voz creciendo, buscando bajo tierra
el júbilo del agua, del trigo y la violeta.
O l’enyorança per un passat llunyà que ens ha deixat la seva petjada i que ja no pot tornar, com canta Miquel Costa i Llobera:
Aquí l’obra dels segles les roques transfigura,
i sens dolor ni obstacle tranquil·la prossegueix
polint aquest abisme la mà de la natura…
O aquell altre que ens fa avinent l’enyorança del lloc que considerem el paradís i que un poeta com Luis López Cuevas ens ho diu d’aquesta manera:
Tú tienes plata, bronce, cobre y oro.
Tú tienes luz, misterio, embrujo y cielo.
Tú tienes fuego, amor y duende en tu suelo.
Tú tienes el cante hondo de embrujo moro.
I l’antiracisme i la solidaritat que traspuen les paraules de la jove Joana Raspall en el seu poema.
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si Machado i Kavafis ja ens feien copsar la importància del camí en el tarannà de les persones, uns anys més tard Rafael Amor ens ho confirma:
En el camino aprendí,
que en cuestión de conocer,
de razonar y saber,
es importante
mucho más que lo que vi
lo que me queda por ver.
La pau també va ser un tema del qual parlà un dels poemes. Com diu el poeta Rafael Alberti, una pau lluminosa i duradora, una pau que arribi a tothom.
¡Paz, paz, paz! Paz luminosa.
Una vida de armonía
sobre una tierra dichosa.
Paz sin fin, paz verdadera.
Paz que al alba se levante
y a la noche no se muera.
Amb el seu optimisme perenne i la seva veu inconfusible, Gloria Fuertes ens desitjà un bon any nou d’una manera inesperada:
A mitad de mi vida
de par en par sonrisa y puerta abro,
—que no quiero acabar por los pasillos
con el corazón apolillado—.
PROMETO no volver
a ahogaros en mi llanto,
no volver a sufrir,
sin un motivo
muy justificado.
El capvespre se’ns va fer curt de tant com gaudírem de les lectures i dels comentaris que s’encetaven d’una manera quasi inconscient, empesos pels sentiments que ens oferien tots els poemes. Tant ens va agradar que ens hem proposat fer una altra lectura de poemes un dia d’aquests i així renovar i reafirmar el gust per les paraules ben escrites.
