Pere Rosselló Bover (Palma, 1956) és poeta, narrador i crític literari expert en la poesia del segle XX a Mallorca. Parlam amb ell per caracteritzar i situar l’obra de Jaume Vidal Alcover en el seu context històric i artístic.
Com definiríeu estèticament l’obra (i, especialment, la poesia) de Jaume Vidal Alcover?
És evident que Jaume Vidal Alcover forma part de la generació de postguerra, que sobretot va intentar treure la literatura de Mallorca, especialment la poesia, del carreró sense sortida en què es trobava després de tantes dècades de monopoli de l’Escola Mallorquina. En Jaume Vidal ho va intentar de moltes maneres, assumint la poesia metafòrica a l’estil de la Generació del 27, però també adop- tant el realisme dels anys 50 i 60 i, fins i tot, conreant una poesia culta, clàssica i alhora moderna, que li anava molt bé perquè ell era un home molt culte. Fins i tot, en alguns moments, va intentar fer algun poema que té un cert punt d’avantguardisme. En narrativa em sembla que no es va apartar gaire del realisme, sobretot amb la intenció de retratar una societat que ell coneixia molt bé. També va intentar introduir un teatre modern en un moment en què a Mallorca encara dominava el “teatre regional”.
Podríem dir que Vidal Alcover és un autor poc estudiat i poc reivindicat. Quines pensau que poden ser les raons d’aquest fet?
Jo crec que és un autor que no ha tengut la sort d’altres del seu grup generacional, com Blai Bonet, per exemple, que té un autèntic “club de fans”. Em fa l’efecte que a Tarragona, especialment a la universitat, el valoren molt més que a Mallorca. Allà va crear escola. Aquí, no. Que sigui poc conegut i poc estudiat en part es deu a la mala fortuna editorial per què ha pas- sat la seva obra. Molts dels seus llibres varen aparèixer a l’editorial Laia, que va fer fallida. Tampoc no hi ajudaren gaire els seus hereus que, pel que he sentit a dir, no facilitaven la reedició dels seus llibres. Després alguns s’han reeditat, però no tots estan a l’abast del públic. L’editorial Arola va fer molt bona feina. I ara és una gran notícia que Adia hagi reunit en un sol volum tota la seva poesia.
Vós mateix heu dit que molta d’obra seva va publicar-se “malgrat ell mateix”. Com així?
Em sembla que Jaume Vidal escrivia i no es preocupava gaire de publicar, sinó que ho feia quan se li presentava l’ocasió, sense encalçar els editors. Vull dir que no ho tenia tan planificat com molts dels autors actuals. Però això també és lògic en una persona que feia moltes coses i molt diferents: poesia, novel·la, contes, articles periodístics, traduccions, teatre, investigació literària, investigació folklòrica…
Queda molta obra de Jaume Vidal inèdita per treure a la llum, encara?
Veig que a la recent edició de la Poesia Completa han recollit els llibres inèdits i els poemes solts. A la Universitat Rovira i Virgili, on està depositat el seu arxiu i el de Maria Aurèlia Capmany, publicaren en dos volums un índex de tota la documentació guardada. Jo no he vist directament aquests documents i, per tant, se’m fa difícil contestar aquesta pregunta. Crec que, pel que es veu en aquest catàleg, alguns manuscrits o mecanoscrits sols són esborranys i molts són escrits relacio- nats amb les seves investigacions. En tot cas, l’únic que diria és que sembla que encara hi ha molta feina a fer…
Quin és el vostre poema preferit de l’autor (o aquell que trobau més representatiu)?
M’agrada molt l’Elegia a Salvatore Giuliano, que en el seu temps va ser molt comentat. Però potser el millor és El fill pròdig, un llibre que, en realitat, és un llarg poema. Els Sonets a Eurídice són una mostra de la seva mestria. Tanmateix, en ell la qualitat sempre està garantida. Només és que unes vegades és més personal i íntim i altres és més distant i més culte. Però aquestes eren les seves dues cares.
