La cultura es paga

Marina Velasco Puigròs

La cultura es continua constituint com l’etern calaix de sastre on tenen cabuda grans quantitats de dicotomies que semblen no arribar a una unitat de visió clara. Una de les més interessants dins la gestió cultural en les administracions públiques és la qüestió econòmica. La cultura que es promou des d’aquesta esfera, ha de tenir un cost per a la ciutadania? Des del meu parer no existeix lloc per al dubte: sí, la cultura es paga.
Qui es trobi en la situació d’haver de programar un esdeveniment cultural i treballi en el sector públic, es pot debatre molt intensament entre si decantar-se per una programació caracteritzada –entre d’altres molts factors– pel cost o la gratuïtat. Es pot topar amb els articles 22, 26 i 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) o amb les premisses “democratització” i “democràcia cultural”. Llavors, la batalla pot haver començat.
Ara bé, som de l’opinió que és fàcil apaivagar-la. És cert que hem de ser conscients que les persones tenen dret a prendre part lliurement de la vida cultural i que hem d’implicar-nos activament per a garantir un accés i consum cultural equitatiu entre tots els estrats socials, però aquestes qüestions no impliquen en cap cas que ho hàgim de fer advocant per la gratuïtat.
De fet, és un error. T’ha passat alguna vegada que hagis consumit qualsevol producte o servei de forma gratuïta i no li hagis donat el mateix valor que quan ho has fet pagant? Si t’atures a pensar-hi un moment, segur que la resposta és sí. Amb la cultura passa el mateix, és un factor psicològic. Les persones tenim tendència a confondre “gratuïtat” amb “fàcil” o “de poc valor”. Però, tot i que la cultura pot ser moltes coses –i sense entrar ara en un debat qualitatiu, ja que existeixen tants graus com manifestacions culturals–, no es pot dubtar que darrera qualsevol acte hi ha formació, preparació, dedicació, vocació, il·lusió, temps, etc. És hora que d’una vegada valorem la cultura com el que és en realitat i no com a element prescindible o secundari de la nostra realitat. És hora que entenguem que ser agent creador implica un mode de vida laboral caracteritzat per la professionalitat; no és un simple hobby o un passatemps banal.
En aquest sentit, l’educació és clau, i pagar per consumir cultura sens dubte ens ajuda a aquest fi. Pagar pel que sabem que comporta un cost econòmic—siguin quines siguin les característiques del cost– és més que suficient perquè les persones el justifiquem i li atorguem la importància que té per a nosaltres. De fet, moltes vegades passa que donam un valor major a les coses que resulten més cares. És, una altra vegada, un factor psicològic. Per això, encara que des de l’administració pública hàgim d’establir els denominats preus públics –precisament per garantir el que hem exposat anteriorment–, és molt necessari que impulsem que la cultura es pagui. Inclús seria molt convenient donar a conèixer el cost real cultural d’allò que es consumeix. Existeixen, doncs, nombrosos exemples que ajuden a aconseguir un equilibri entre la valorització de l’esfera cultural i la seva democratització entre tota la ciutadania; i que tal vegada podem comentar en un pròxim article. A tall d’exemple podem esmentar el preu simbòlic.
Sigui com sigui, hem de recordar –i el més important: aplicar– aquestes paraules: la cultura ha de ser accessible per a tothom, però no gratuïta. Donem-li el valor que es mereix. Eliminem aquesta qüestió d’una vegada del gegant calaix de sastre on se situa la cultura.