Jaume Mateu (Bunyola, 1957) i va ser durant anys president de l'Obra Cultural Balear. Ha estat un dels col·laboradors més intensos de Jaume Santandreu a Can Gazà. Amb ell parlam de la gestió del dol entre els residents i també del futur del casal ara sense el capellà Collet al capdavant.
Quina és la marca que ha deixat dins el món de l’atenció social la manera de fer de Jaume Santandreu? Ha estat escoltat, el seu missatge?
A la crisi del petroli de l’any 1972, que Franco va ignorar, ell ja es va adreçar a tota la població que ho havia perdut tot. Aquella crisi va suposar el tancament de moltíssims d’hotels. Molts d’empleats en aquell moment vivien en els soterranis, per tant, no sols perderen la feina, sinó també el lloc on habitaven. Aquest va ser el priemr capítol que va escriure Jaume Santandreu en l’atenció cap a la població més marginal. A partir de llavors, arribaren La Sapiència, l’Hospital de Nit, el Refugi… Tot allò que va anar fent, en aquest moment continua vigent.
Però hi cap, el llegat de Jaume Santandreu dins la filosofia institucional?
La seva manera de fer va servir de molt. Ell establia una vinculació personalíssima amb els residents, amb els exclosos. Totes les altres persones no ho feim. Això marca molt i defineix molt en Jaume i com volia atendre ell aquestes persones.
Ningú no ho pot fer com ell.
No, perquè a més no trobaríem ningú amb el carisma, la força i el talent suficient perquè els exclosos l’acceptassin com a referent. Un dels problemes que tendrem i que ja tenim és com suplir aquesta força ètica, moral i referencial que tenia en Jaume. No obstant això sí que crec que el model que planteja Can Gazà, que és que els exclosos per guanyar-se la dignitat han de fer feina per la causa i pel centre. El temps mort és el pitjor que té un exclòs, el pitjor contrari d’una persona amb dependència. Jaume Santandreu donava una atenció molt personal a cada resident i a la vegada a tot el conjunt. La manera com ho feia ell, ha acabat amb ell. Ara bé, el model que ell proposa, que és implicar el resident en la seva pròpia recuperació de la dignitat, sí que és possible.
Quina serà la continuïtat de Can Gazà a partir d’ara. El seu ús estava directament vinculat a la figura de Jaume Santandreu?
Sí. La finca de Can Gazà i el seu ús anaven lligats a en Jaume. Ara haurem d’intentar arribar a un acord amb la propietat per continuar a Can Gazà, i segurament serà així. Allò que sí que continuarà amb total seguretat serà la línia d’actuació d’en Jaume, ja sigui a la finca actual o a un altre lloc. Les persones que hi estàvem implicades hi volem continuar. En Jaume va marcar molt com per ara oblidar-lo, i creim molt en aquesta pràctica d’atenció als exclosos. La voluntat és seguir en aquesta línia, no sols d’atenció, sinó d’esperit crític davant totes les situacions d’exclusió. No basta atendre, sinó que s’han de denunciar totes les situacions que generen marginació, com ara l’habitatge. S’ha de denunciar aquest abús i aquest afany de voler viure damunt les esquenes dels altres.
Com ha estat per als residents, tan vinculats a la seva figura, el comiat de Jaume Santandreu?
Ho estan patint com ho patim tots. En Jaume a Can Gazà era “el Padre”. Era la figura suprema. I era així perquè la seva implicació era total, dormia amb ells, compartia habitació amb un exclòs. El seu caràcter s’atansava molt a l’altre, davant una feblesa no claudicava, era la figura, la persona sobre la qual pilotava tota la comunitat de Can Gazà. Ells passen un dol molt fotut, probablement pitjor que el nostre. Intentam que la vida continui com fins ara.
Podria passar que algun dels residents, per l’absència de Jaume Santandreu, decidís anar-se’n?
No podrà passar. Per imperatius d’habitatge i de lloguer és literalment impossible que un resident de Can Gazà se’n pugui emancipar. Tots els centres estan saturats i al màxim, i per desgràcia no es creen més places. A Mallorca no hi ha pensions barates ni assequibles.
Deixant de banda un moment Jaume Santandreu, la situació a Mallorca en termes habitacionals, però de cohesió social, és d’emergència màxima. Estam en una situació molt pitjor i impensable que ara fa quaranta o cinquanta anys.
A Mallorca hi ha hagut un efecte terrorífic per la quantitat de gent nouvinguda els darrers vint anys. Tots els residents a Mallorca superam el milió de persones. De cap a cap d’any hi passaran vint milions de turistes. I els serveis que es creen són per a la gent que ve de fora, no per a la gent resident. D’altra banda, l’allau de persones nouvingudes ha estat tan gran que no l’he poguda gestionar com tocava, i per això hem despersonalitzat Mallorca, que és una illa saturada i incapaç de reaccionar davant agressions que atempten contra la seva identitat. I com que no es fa augmenten els tipus d’exclusió: social, habitacional… Mentrestant, la gent se n’ha d’anar dels seus barris perquè ve capital extern a comprar terra i habitatge no per afavorir els illencs, sinó per afavorir els externs. Tot això fa una societat molt més segregadora que fa quaranta o cinquanta anys, i ho serà molt més en el futur, perquè tenim un sistema egoista i personalista que diu “si fas tendràs”
Tu l’ajudaves a difondre la seva obra escrita. Jaume Santandreu ha estat actiu literàriament fins al darrer moment?
Ha deixat pendents una o dues novel·les i un parell de reculls poètics. Tenia un cap privilegiat que no va abandonar mai. La seva gran activitat els darrers anys era la intel·lectual, des d’una vellesa hiperproductiva. El darrer que va escriure va ser dies abans d’anar-se’n, quan el vàrem haver d’ingressar a l’hospital perquè ja no estava bé.
Els darrers mesos havia vinculat les seves aparicions públiques i els seus escrits a la idea de la reconciliació. Fins a quin punt va claudicar? O ho feia més amb la idea de poder-se’n anar en pau?
Ell no va renunciar a res mai, ni va claudicar de tot allò que pensava i tot allò que creia. Es va adonar que el seu temps s’acabava i cercava la reconciliació amb ell mateix, ha tengut una vida molt activa, ha fet moltíssimes de coses, i passava per un procés. Va voler aturar motors i veure què havia fet. Miquel Àngel, el seu espòs, el va ajudar molt, i ha tengut uns darrers anys molt tranquils, ho veia tot des d’una perspectiva de pau, intentava transmetre una pau que no s’ha de confondre amb una renúncia de res. “Vull morir a Can Gazà, entre aquesta gent i d’aquesta manera”, va dir, com una mostra d’aquesta voluntat de reconciliar-se amb els altres i amb ell mateix. Ell sobretot olia ser escriptor, i des d’aquesta vellesa tan productiva va intentar reflexionar sobre el dolor i l’abandonament dels vells, perquè ell no volia acabar així, perquè estava en contra de la decrepitud, i va aconseguir arribar quasi als 87 anys ple de coneixement, de saviesa i de pau.
El bisbe Taltavull va oficiar el funeral. Hi ha hagut qui s’ha sorprès que es referís a ell com a prevere, quan feia anys que havia renunciat a ser capellà.
Va deixar el ministeri, però no va deixar mai de ser creient. De fet, ell deia que creia tant en Déu que podia ser tranquil·lament ateu. Mai va deixar de creure en el seu Jesús de Natzaret, i tot allò que feia i pensava passava pel testimoniatge de Jesús. Ara bé, per molt que deixis el ministeri, no deixes mai de ser capellà, perquè el sacerdoci és un sagrament, i per molt que hagués deixat d’exercir o que s’hagués casat amb en Miquel Àngel, per a l’església continuava sent capellà. I a això es va aferrar el bisbeper dir-li el funeral i per dir-li com li va dir. Amb el bisbe tengueren una relació personal intensa, d’ençà que va donar suport a en Jaume per unes pintades que el titllaven de “maricon”. A la gent la pot estranyar, però no deixa de ser singular que el bisbe s’hi referís com a prevere. En tot cas, qui presidia el dol era en Miquel Àngel i a qui va donar el condol en primera instància el bisbe va ser a en Miquel Àngel. A mi, que no som creient, no em va suposar cap cosa estranya aquesta situació. El bisbe va voler complir un desig d’en Jaume perquè era amic seu. Res a dir. Per a mi es va complir el desig i supòs que en Jaume des d’allà on és n’està ben content.
