skip to Main Content

“La gent gran és la nostra memòria i cal conservar-la: venim d’ells”

Pep Ferrer (El Bruc, 1958) interpreta Mateu, un dels residents de Bon Repòs a Un dia qualsevol, una obra que s’endinsa en les residències per a persones grans i reflexiona al voltant d’aquesta etapa vital des de l’humor. Parlam amb ell sobre l’espectacle que es podrà veure el proper cap de setmana a l’Auditori de Manacor.

Foto: David Tarrason

Les residències i la gent gran són temes molt actuals…
Sí, parlem d’això i arran d’aquí surten molts altres temes. Parlem de l’eutanàsia, la soledat, els amics, el menjar, els avorriments, l’esperança, la por… Arribem fins i tot a parlar del sexe, de la memòria i la falta de memòria, de la jubilació… Però també de la ràdio perquè el personatge que interpreto, en Mateu, té una ràdio i sempre està posant música. I tot això en clau d’humor i té molt de mèrit fer-ho amb humor perquè les residències són, per dir-ho d’alguna manera, les portes de l’altre barri i així i tot li donem una volta. No ens en riem de la gent gran sinó que riem amb ella. Volem que es pensi en la gent gran i també en què que tots ens farem grans. La gent gran és la nostra memòria i cal conservar-la: venim d’ells.

La temàtica està d’actualitat però el projecte va sorgir abans del coronavirus. Com us ha afectat?
Sí. No parlem del coronavirus, si no seria més trist. Vam fer-ho pel festival Grec de l’any passat i després venien els bolos, a partir del mes de març però tot va saltar pels aires. Ara hem pogut recuperar algunes actuacions però també ens n’han caigut unes quantes. Hem anat fent amb els aforaments limitats i per tot arreu on hem anat hem tingut la sort d’omplir, estem encantats.

Deu ser diferent actuar d’aquesta manera, no?
Sí, és curiós, quan sortim a saludar veure tothom amb les boques tapades. Al principi pensava que no sabríem identificar si la gent reia però sí que es veu. És una obra en què la gent riu i s’ho passa bé però en algun moment també diem alguna cosa que no fa tant de riure.

Clar, hi ha un punt de vista humorístic però també un toc de realitat. És agredolç. 
Sí, és el que té aquesta comèdia… Hi ha coses que les inventem i les imaginem però l’extracte d’allò que passa en una residència i la manera com parlem de la gent gran és molt reconeixible. Fins i tot hi ha gent que ens ha dit que no li veu la comèdia per enlloc… És curiós també que hem tingut treballadors de residències que han vingut d’espectadors i han reconegut molt bé tot allò que es viu en una residència.

En un moment o altre tothom entra en contacte amb aquesta realitat.
Sí, és un món dur i particular. Tothom té una àvia, una mare… I volíem parlar de tot el que passa dintre.

Com sorgeix la idea?
A partir de l’Oriol Tarrasson, l’escriptor del text i director de l’obra. Parteix de l’anècdota d’una tieta seva que es va voler canviar el nom. Va dir “a partir d’ara no vull dir-me més Marta, vull dir-me Solange”. I tota la família va pensar que la senyora havia perdut el cap però no ho havia fet. Simplement tenia ganes de canviar les coses en un moment de la vida en què es feia gran però per voluntat pròpia. Fer-se gran no vol dir que no es pugui canviar tot allò que no ens agrada. El personatge que fa l’Imma Colomer, amb aquesta actitud, arriba a la residència i revoluciona els iaios. És una alenada d’aire fresc que qüestiona tot allò que passa allà dins. Ella entra pensant que és un hotel però no ho és, és una residència.

Aquest és el punt de partida. Com afecta aquesta revolució al teu personatge i al de Quimet Pla, l’altre usuari?
Els dos són una mica buscarrons i es busquen les pessigolles però en el fons són amics i es necessiten. Es foten l’esbroncada l’un a l’altre, es queixen de tot i de tant en tant es fan bromes pesadetes i això el públic ho agraeix molt.

I com arriba el personatge de la Marta?
Doncs arriba quan fa un mes que ha mort el seu marit. Ella ja explica que no es veu capaç de viure sola, perquè sent molt sola a casa. Aquí entra la relació amb els fills: si et volen a casa o no… Aquesta és una decisió que pren ella. La Marta no vol fer de cangur dels seus néts, per exemple, ella vol gaudir-los i decideix per voluntat pròpia d’anar a la residència.

Tenc entès que teníeu usuaris reals de residències que formaven part de l’espectacle però tot això abans de la crisi sanitària. Heu hagut d’adaptar-ho?
Sí, quan vam estar a la Villarroel. No tenien un paper llarg però interactuaven amb nosaltres i estava molt bé perquè fins i tot, quan fèiem gira, contactàvem amb sis persones grans que feien teatre amateur i assajàvem una mica amb ells i participaven. Tant ells com nosaltres ho agraíem moltíssim. Ara ens hem quedat els quatre solets a sobre de l’escenari.

El teu personatge té afició per la ràdio…
Sí. Sóc un avi a qui li encanta la ràdio i el jazz però el que passa és que sovint perd la memòria. Ell va posant música amb un tocadiscs antic com ells mateixos però que encara funciona i va xerrant des de Ràdio Diàlisi: anima a la gent gran a escoltar música, a posar-se energètics i va dedicant discs a les persones que han passat a l’altre barri. La banda sonora és extraordinària.

Com ha estat la feina del trio de residents que complementa el personatge d’Annabel Castan, la directora de la residència?
Molt divertit. Jo no havia treballat mai amb la companyia de Les Antonietes, l’Annabel i l’Oriol però sí que ho havia fet amb l’Imma Colomer, tant com actriu com a directora. Amb el Quimet Pla tampoc no hi havia treballat però l’havia vist amb els comediants i era un home que m’encantava. L’experiència ha estat molt maca i agradable amb l’Imma i el Quimet hem fet molt el pallasso. A més cada dia ens ho passem bé, hi ha una connexió molt maca i això el públic ho veu.

I què tal l’experiència de treballar amb Terrason com a director?
Havia treballat amb ell com a actor. Després ell es va atrevir a escriure aquest text i com a director ha volgut comptar molt amb el nostre parer per tenir diferents punts de vista en la composició i finalment ha sortit una cosa molt maca. Entén molt bé els actors, sembla que calcem el mateix número de sabata. Esperem que la puguem fer moltíssimes vegades perquè funciona molt bé.

Vols afegir alguna cosa més?
Que val la pena veure-la i que s’ho passaran molt bé. A més, els portarà a la reflexió sobre molts temes i després en podran parlar.

 

 

 

Back To Top
×Close search
Search