Vivim en un temps en què la desconnexió cultural avança amb pas ferm. Cada vegada és més present la sensació que el patrimoni i el coneixement històric es dilueixen gairebé sense que ens n’adonem, com si ja no tenguessin cabuda en el nostre dia a dia. És cert que els museus custodien una part essencial del llegat artístic i històric col·lectiu, però –com recorda la historiadora britànica Mary Beard– avui molts visitants desconeixen la identitat de les figures representades a les estàtues o els motius que inspiraren aquell tipus d’escultura. Aquest desconeixement, lluny de ser anecdòtic, és una forma de desmemòria cultural que ens distancia progressivament del passat.
La pèrdua de patrimoni no sempre és conseqüència d’atacs o destruccions voluntàries, com les perpetrades pel Daesh a indrets com ara Palmira, els Budes de Bamiyan o les antigues ciutats de Nínive i Nimrud. Al nostre país, el risc major no és la devastació directa, sinó el buit cultural creixent que ens fa menys conscients del que som i d’on venim. Quan els records s’esborren o es distorsionen, ens hauríem de preguntar quina responsabilitat assumim per preservar allò que ens defineix.
Aquesta reflexió pren sentit arran de les obres de condicionament d’un immoble municipal que, després de dècades de desatenció, ha començat a recuperar-se. Es tracta de l’edifici número 7 de la plaça del Rector Rubí, seu del Patronat de Sant Antoni. La degradació que patia deixava clara la necessitat d’actuar de manera urgent. Les autoritats responsables han anunciat que les obres serviran per restaurar la façana i millorar-ne l’accessibilitat i l’ús públic. L’objectiu declarat és recuperar un espai emblemàtic i retornar-lo a la ciutadania com a part viva del seu patrimoni. Tanmateix, del discurs oficial crida l’atenció una expressió repetida de manera continuada: l’antic museu arqueològic municipal. Certament, l’edifici va acollir un museu entre aproximadament 1950 i 1990, però reduir la seva essència a aquest període és oblidar gairebé set segles de trajectòria.
La seva vida comença a l’Edat Mitjana, quan serví de rectoria a la primitiva parròquia de Manacor. Posteriorment, entre 1290 i 1314, l’espai fou substituït per la rectoria actual i passà a mans privades, després que la comunitat de preveres decidís vendre’l per obtenir recursos destinats a la construcció del nou temple. Durant segles, el poble el conegué com la rectoria vella, un topònim que encara perdurava en la memòria col·lectiva al segle XVIII.
Historiadors locals de referència, com Gabriel Fuster i Sebastià Sansó, constataren als seus estudis l’existència, en època medieval, d’una mena de murada situada al desnivell entre les actuals plaça del Rector Rubí i carrer del Sant Crist. Aquell recinte defensiu hauria comptat amb diversos punts forts, entre els quals destacava la torre del desaparegut Palau Reial. En aquest context, resultaria versemblant pensar que la coneguda com a rectoria vella podria haver completat el sistema defensiu pel costat oposat al palau. Les evidències físiques, tot i parcials, apunten en aquesta direcció: les traces visibles d’una torre, l’alçada interior de l’edifici i la presència de contraforts podrien ser testimonis estructurals d’aquell dispositiu medieval. Una hipòtesi que, amb més recerca, podria reforçar la comprensió del paper estratègic que aquesta casa forta arribà a jugar en la configuració urbana del nucli antic de Manacor.
En qualsevol cas, la propietat canvià diverses vegades de mans fins que, el 1630, la Universitat de la Vila —el que avui entendríem com l’Ajuntament— la comprà amb una finalitat molt diferent: convertir-lo en hospital. En aquell temps, la salut pública i l’atenció als pobres eren responsabilitat directa dels jurats, i la necessitat d’un espai d’assistència era evident. La casa era llavors de na Ribeta, esposa d’Antoni Puigròs, conegut com es metge des cap. La compra es formalitzà per 145 lliures mallorquines i, immediatament, s’hi iniciaren reformes a càrrec del picapedrer Pere Muntaner. Aleshores eren dues cases juntes que, amb dos trasts sense edificar a veïnat, configuraven la illeta al costat de l’església.
L’any 1633 el nou hospital rebé la visita de Sebastián Lenarro, visitador general del bisbe. Gràcies al seu informe conservam la descripció més antiga de l’edifici: «ay tres aposentos en el dicho hospital; dos donde vive el donado y mayordomo, y otro donde se recogen los enfermos con dos llits, con sus llençols y una flaçada en cada uno». Més enllà de les vacil·lacions lingüístiques de l’escrivent, el text revela que la casa patia humitats i que es va ordenar emblanquinar-la, així com col·locar una creu de pedra a l’entrada per identificar-ne la funció benèfica.
Però la realitat econòmica de la vila era dura i els recursos, escassos. Amb el pas dels anys, i en una etapa d’extrema pobresa, l’Ajuntament començà a desentendre’s de l’immoble. Tant fou així que, entre 1660 i 1685, decidí vendre una de les cases, reservant per a ús municipal l’altra, que es destinà a escola. Aquesta situació queda documentada el 1695. La propietat pública es mantingué durant els segles XVIII i XIX, tot i que no hi ha constància clara dels usos concrets que se li donà durant llargs períodes. L’edifici, malgrat això, sobrevisqué en un moment en què l’esforç col·lectiu es dedicava a bastir l’actual temple dels Dolors. De fet, va ser precisament llavors quan la parròquia intentà recuperar-ne la titularitat, sense èxit.
I aquí rau la importància de recordar: allò que avui resta en silenci ha estat, al llarg de segles, rectoria, hospital, escola i espai comunitari. La rehabilitació del vell edifici no hauria de ser només una operació urbanística, sinó una oportunitat per reconnectar amb la memòria que encara es respira entre els seus murs. Per això, caldria aprofitar l’avinentesa de la reforma per rememorar, mitjançant una placa explicativa, el ric passat de l’immoble. I potser, d’aquesta manera, contribuir a evitar que el coneixement del nostre passat continuï esvaint-se amb el pas del temps.
