skip to Main Content

La llengua amenaçada

Joan Gomila Gayà

Cent anys després de les prediccions de Menéndez Pidal -prestigiós folklorista, filòleg i medievalista espanyol d’origen gallec i que el 1939 va cessar de director de l’Acadèmia Espanyola de la Llengua i s’exilià a Sud-amèrica-, la llengua catalana entra en una clara etapa d’esdevenir minoritària als territoris on hauria de ser majoritària i d’ús comú. Un conegut em deia que només és qüestió de saber la data de defunció. Aquesta pot moure’s en una forquilla una mica més àmplia o no. Però la llengua està sentenciada. Per quina raó? Pel que sembla la generació que està per davall dels vint anys ja no transmetrà la llengua als fills i per tant, aquests infants, només tendran com a referència l’escola i algun familiar raret que s’obstinarà a parlar la llengua dels seus pares. No voldria que al segle XXII la llengua catalana es trobi en la situació que es troba actualment l’occità que només és parlat per un 7% de la població. És clar que al segle XXII els homes arribaran a Mart i si són capaços de comunicar-se amb algun ésser d’una altra galàxia, li diran que ve de la Terra, per tant que és terrícola. Si li ha d’explicar que la Terra es divideix en continents, estats, nacions, regions, comarques i poblacions el pobre extraterrestre no entendrà res, i si a més el terrícola li explica la de conflictes armats que ha duit la cosa encara menys. Vet aquí el conhort per alguna animeta curta com una màniga de pit, o per a un mal lletat del partit de Ciudadanos.
Però què estam fent perquè això no succeeixi? Què estam fent tots plegats? Pot una llengua que ha donat un nivell tan alt de literatura enfonsar-se en la miserable situació que li vaticinen? L’occità va donar, al llarg del segle XX, un premi Nobel de literatura: Frederic Mistral, i a l’edat mitjana era la llengua dels trobadors i dels poetes. Els mallorquins majoritàriament no estam per la feina, les empreses no hi estan, no hi ha cap campanya decidida amb el prestigi de la llengua des de les institucions públiques. IB3 no parla mai de la persecució de la llengua, del menysteniment i la vexació d’aquesta, no ja per persones del carrer sinó per treballadors i funcionaris públics. Només el diari Balears en dona notícia de cada malifeta. És així què hem de seguir? Deixar el futur de la llengua en mans de l’escola, de la cultura, dels nouvinguts?
Quina societat la nostra que ens poden punxar i no ens surt sang! Tanmateix no tot és per culpa nostra. Hi ha l’odi que ens professa una part de l’Estat i que està dirigit per les eines polítiques, judicials i mediàtiques que l’estructuren, avui sota la paraula màgica del constitucionalisme, demà qui sap de quina nostàlgia militar. I hi ha l’autoodi que, aquestes mateixes estructures, s’han encarregat de crear per dividir els mallorquins. L’exemple més clar és el desvariat José Ramon Bauzá, que no oblideu ho férem, nosaltres, president.
Escric modestament; com diu l’excel·lent historiador Antoni Mas i Forners, amic des dels temps de la UIB, en el seu llibre Llengua, Terra, Pàtria i Nació en què fa una rigorosa anàlisi de la pertinença nacional dels mallorquins entre el 1300 i el 1700, on assenyala que els escrits entre aquest període tenen un clar paral·lelisme amb la ideologia nacionalista actual que pretén la recuperació, només que això, la recuperació lingüística, el prestigi de la cultura i la justícia econòmica davant el desgavell de la situació que patim. Ens pos un exemple que em toca de prop: les sales de teatre d’Extremadura reben cadascuna tants doblers com els qui pot repartir el Consell de Mallorca entre totes les sales privades i centre de creació de Mallorca. La diferència és tant notable com d’1 a 10 en favor dels extremenys. No exager. Consultau BOES i BOIBS.
Enyor els anys vuitanta. L’ànim aixecat de l’escola de Mallorquí. Les diades guanyadores de l’Obra Cultural Balear sota la direcció d’Antoni Mir. Aquells festivals internacionals de Teatre a Palma on la progressia mallorquinista omplia les grades de l’Auditori de Palma. Els concerts encesos de Lluís Llach i de Raimon amb senyeres indolents voletejant al vent. La descoberta de Guillem d’Efak. El concert d’Ovidi Montllor a la sala d’actes de la Banca March, tot de gent jove que l’omplíem asseguts als escalons, ocupant una part de l’escenari de tanta gent que hi havia.
Mentre el futurisme de la colonització espacial no arriba hi ha el present. A mi em sabria greu que ho deixàssim perdre.

Back To Top
×Close search
Search