“La música és com l’amor, quan se sent de veritat et posseeix de dalt a baix i intensifica la sensació de viure”

El músic Xarim Aresté arriba divendres dia 17 de juny a Can Lliro. Parlam amb ell del seu darrer disc, ‘Ses entranyes’, que ha enregistrat amb una banda formada íntegrament per músics mallorquins.

El passat mes de març vares publicar ‘Ses Entranyes’, el teu nou disc. Per què utilitzes l’article salat en el títol?

És un homenatge a Mallorca i més concretament als músics de la banda, que són tots mallorquins. Són uns genis i sentia que havia de mostrar-los el meu respecte i la meva admiració.

És cert que vàreu enregistrar tot el disc en un dia i mig i sense haver assajat abans?

Sí, va ser tot un repte per a mi. Ells no varen tenir cap problema, vénen del món del jazz i tenen una orella increïble. Aquest és el primer disc que he enregistrat com si fos un directe i vaig voler donar molt d’espai als instruments i a aquests grans músics. Amb ells es genera el confort que em fa falta per no pensar. Quan penses el miracle de l’art s’atura. La música és com l’amor, quan se sent de veritat et posseeix i intensifica el viure.

A quines entranyes fa referència el títol?

Vivim un moment molt bèstia. Han caigut moltes certeses i no ens podem fiar del que fa un temps donàvem per segur. I en aquest món verge de valors les entranyes i el cor representen una veu interna que havíem deixat d’escoltar i que ens retorna a la naturalesa, a la nostra part animal que potser havíem deixat de banda.

Quina importància tenen les lletres o el missatge en les teves cançons?

És el més important, tot i que no sempre n’he estat conscient. He fet música com un esportista i com un ionqui. Fa deu anys cantava unes cançons que no tenien la veritat que ara exigeixo.

I de què parlen les cançons de ‘Ses Entranyes’?

Crec que el missatge més profund i persistent explica que l’univers és un lloc enigmàtic. Ens posa davant el dilema de definir el món que ens envolta com un lloc que ens estima o com un lloc hostil. Tot això pot provocar certa ansietat. Però si fem cas a la nostra entranya, podem sentir que l’univers és harmònic, que ens agermana i aquesta sensació elimina totes les pors i les angoixes. En algunes cançons d’aquest nou
disc hi ha moments de silenci.

Quan t’has adonat de la seva importància?

El silenci ha estat la meva gran descoberta. No és possible la música sense controlar el silenci. Si el gestiones bé pots bastir una catedral harmònica. El mateix passa amb l’univers, que hi ha molta més energia en el buit que enlloc. Sempre partim del no-res, del silenci. És la base.

A més de fer música, també pintes i escrius. Què t’aporten aquestes altres disciplines?
Em permeten arribar desfogat a la música. I també em sento més sòlid, com si la meva taula tingués més potes. No crec que hi hagi cap diferència entre un so, una paraula o un color. Per mi és com parlar d’aigua, de gel o de vapor. Són diferents estats d’una mateixa cosa.