skip to Main Content

“La Nora ha fet una evolució molt gran i quan torna es troba que tot el que va deixar està igual”

Emma Vilarasau (Sant Cugat del Vallès, 1959) és una de les actrius més aclamades de l’escena catalana. Aquest cap de setmana trepitja l’Auditori de Manacor amb la funció “Casa de nines, 20 anys després” amb Ramon Madaula entre el repartiment i sota la direcció de Sílvia Munt. Parlam amb ella sobre l’espectacle.

Foto: David Ruano

Què té Ibsen i la seva “Casa de Nines” per tornar a xerrar d’aquesta obra?
Ibsen deixa un final que en aquella època va ser molt impactant i sorprenent: que una dona amb un marit, tres fills petits i una vida estable decideixi donar un cop de porta i marxa, va ser fins i tot censurat. El final i el que li pot o no passar a la protagonista queda tan obert que hi ha hagut diversos autors que n’han volgut parlar. Jo crec que aquesta versió en concret, el text de Lucas Hnath, és molt encertada perquè va molt al fons de la qüestió del que és la parella, la llibertat de la dona i altres temes que, avui en dia, tothom té al cap.

Què planteja aquest text d’Hnath?
Toca el moll de l’ós de la maternitat. Com una dona amb tres nens petits i se’n va i els deixa? Aquest és un fet que no era perdoable en aquella època i tampoc és perdonable ara: la maternitat en la dona és una de les coses més sagrades perquè toques el centre des del qual es construeix la nostra societat i es transforma en quelcom inqüestionable. Un home pot abandonar la família però una dona no ho pot fer, perquè està mal vist i no ho entén ningú. Hi ha un punt on, socialment, apareix una desnaturalització de la dona que fa això perquè va en contra d’un sentiment natural i biològic. El que ell planteja la llibertat total i absoluta així com el preu que s’ha de pagar per ella, la soledat. Hnath també es qüestiona sobre la parella i també planteja el coratge de la dona que tria. Una dona que vol saber què vol i qui és i que per aconseguir-ho, li és igual si passa per sobre d’algú, sigui qui sigui.

Per què torna Nora, la protagonista, 20 anys després d’haver partit?
Ella torna perquè ha de demanar una cosa que per ella és una qüestió de vida o mort. Si no ho aconsegueix, tota la seva vida se’n va a norris. Ella no té ganes d’enfrontar tot allò que va deixar: ls fills, la parella i tot això pesa. No és que marxi i sigui tan feliç sinó que les ferides van marcant i es queden. Abandonar els fills és una ferida grossa… Ella té aquesta necessitat que és molt important perquè si no no ho faria, ella no en té ganes.

Què ha fet durant tot aquest temps la Nora?
No es pot dir gaire perquè desvetllaríem temes importants de l’obra però podem dir que la vida li ha anat bé, tot i arrossegar aquesta història passada. Ha pogut triomfar en alguna cosa, és algú i se sent bé amb qui és.

Hi ha una evolució del personatge: és lliure, tot i les càrregues?
Sí. Ha aconseguit una llibertat però ha pagat un alt preu. La Nora ha fet una evolució molt gran i quan torna es troba que tot el que va deixar està igual: el poble, la família, el marit… És com si no hagués passat el temps. Segueixen en aquesta vida conservadora. Aquí es veu una lluita entre aquest conservadorisme i la gent que es qüestiona i intenta canviar les coses. Ella té un diàleg molt bonic amb la dida que li demana perquè s’han de canviar les coses si sempre s’han fet així i la Nora li diu “només perquè les coses sempre s’han fet així no és una raó per seguir fent-les així”. Que el sistema funcioni és el que fa les persones infelices: si per fer que la gent sigui feliç hem de trencar esquemes, doncs trenquem-los.

Hi ha altres personatges com el marit i la dida. Com són?
La dida és una amiga que s’aferra a la tradició i al no canviar les coses. El marit és una persona molt masclista i que idolatra la Nora, perquè a ell li agrada això però que realment no té la Nora en cap consideració i ni tan sols la veu. Si els altres no veuen el que tu ets, de mica en mica vas renunciant a qui tu ets. i és com una espècie de mort simbòlica.

També hi ha la relació amb la filla. És complicada, imagin.
Sí. És una nena que segueix les passes del seu pare i de la dida però a l’hora d’enfrontar-se a la Nora utilitza uns arguments més intel·ligents però també penso que molt tramposos, sobretot pel que fa al matrimoni i el divorci. L’argument de la filla és el de la gent conservadora, el de “si estem lligats ens ho plantegem dues vegades a l’hora de deixar l’altra persona”.Com si deixar una persona fos una cosa agradable i fàcil de fer… Quan la gent és lliure pot estar tota la vida amb qui vulgui i no cal que el lliguin amb una cadena i aquesta és la postura que defensa la Nora.

Treballes amb Sílvia Munt a la direcció. Com ha estat el procés creatiu?
Treballar amb la Sílvia m’agrada molt perquè va molt al fons de les coses. És una dona que lluita molt contra la primera lectura de l’obra Per exemple, la Nora en un principi havia de ser un personatge que entrava a escena amb un discurs molt feminista, que estava per sobre de tot i tothom i que es creu més llesta que ningú. Nosaltres hem intentat fer una Nora molt més fràgil i empàtica, que vol sobreviure i lluita per ella.

Com és l’espai escènic?
Està plantejat a tres bandes, com si fos un ring i és molt simple, amb colors molt neutres. Nora està sempre en escena i van entrant els oponents a qüestionar-li tot. El que volia la Sílvia és que el més important fossin els actors. Un element important és la porta. Aquella porta que va tancar i ara torna a obrir, es queda fora d’escena. No es veu però sempre està present. Les llums també són molt especials i tenen una importància cabdal així com la banda sonora i el vestuari. Tot és molt precís i concret.

Sou pocs sobre l’escenari. Com és compartir l’espectacle amb la resta de companys?
És una obra d’actors, som només quatre i molt ben avinguts. Amb el Madaula havíem fet molta televisió però mai havíem compartit escenari i ha estat molt agradable retrobar-nos. Ell és una persona molt rigorosa i detallista i sempre m’ha agradat treballar amb ell. Amb la Rocatti tampoc havia compartit mai escenari i ha estat molt bé perquè és una persona molt expressiva i impulsiva. Finalment, la Júlia Truyol ha estat un descobriment perquè és jove però sembla que fa molts anys que treballa i ho porta a la sang.

Back To Top
Search