skip to Main Content

La pandèmia que ens havia de fer millors

Joan Gomila Gayà

Difícilment una societat, tan gregària a escala mundial després de la retallada de l’ús particular de la llibertat, en benefici de la defensa de la salut col·lectiva, en pot sortir sense màcula de la pandèmia. La humanitat és el que és i vora les grans i històriques gestes de pobles i particulars hi conviuen episodis dramàtics dins la història així com de conductes personals que no cal invocar el diable per saber que el mal existeix. Segurament per això i des dels antics sumeris, quan va néixer l’escriptura ara fa deu mil anys, passant per la Grècia i la Roma clàssica, el teatre elisabetià, el segle d’or espanyol o el naturalisme francès i fins a les plomes més excepcionals, dels nostres dies, de la nostra literatura catalana, han tengut la necessitat de parlar de l’home.
Mal que pens que la humanitat està molt pitjor que el planeta que habita, i que ja és dir molt. Així i tot, no ens queda d’altre que aixecar-nos cada de matí, recordar-nos que hem volgut tenir fills, lluitar per ells, mirar de fer el menor mal al planeta i el millor bé a la nostra societat amb totes les àncores i contradiccions que arrossegam. Les decisions que prendrem al llarg del dia són polítiques, la Res pública: el bé comú. Pensar que la política està en mans dels polítics és una degeneració que l’han precipitada els mateixos polítics i màxim aquells que han apostat per un model bipartidista d’alternança on s’apliqui la màxima lampedussiana de què cal canviar-ho tot perquè res no canvii i que, oh!, campions del món: té en l’Estat Espanyol el sum del descrèdit democràtic de la transició, amb infinites i profundes clavegueres que tanmateix han aflorat amb tanta merda a la superfície que ja ni se n’amaguen. “Si ellos tienen la UNO (ONU) nosotros tenemos la DOS” fou l’eslògan dels anys quaranta de Franco quan les Nacions Unides varen qualificar el règim franquista de feixista i que havia guanyat la guerra gràcies a Hitler i Mussolini. Als anys cinquanta els Estats Units s’encarregaren de blanquejar el règim a canvi de bases americanes i material nuclear. Si Madrid no va volar pels aires degué ser de ciris que duien al patró Sant Isidre. El facinerós turisme dels seixanta i l’especulació urbanística ens deixat tal com som: un país sense ànima malgrat els esforços de persones entregades a la cultura, a la política, a la docència. I poquíssimes de l’economia.
Del passat cap de setmana em criden l’atenció dos fets: quatre mil persones manifestant-se a Palma contra les retallades sanitàries de la covid cercant una deessa com Ayuso que els escolti. Cap pancarta en català, crida d’eslògans en foraster i insults a les persones que es trobaven al carrer que duien mascareta posada i la feien dur als infants. De l’altra banda el fulgurant ascens de l’extrema dreta a Portugal, un país que fins als 80 havia mirat cap a les colònies africanes, amb una societat plena de negres que tenien nacionalitat portuguesa quan aquí tan sols hi devia haver a Mallorca en Cecili Buele i en Guillem d’Efak, i en Jorge Campos devia ser un capoll en estat embrionari.
Pel que sembla ens esperen temps més difícils encara.

Back To Top
Search