La ràbia, quina mala companya de viatge

Les dues darreres setmanes hem fet referència en aquesta secció a les bandades en les candidatures de l’extrema dreta manacorina. Unes referències merament informatives i amb pocs, o cap, judici de valor. El cas és que alguns lectors d’un conegut portal digital manacorí han mostrat envers la nostra publicació una ràbia que ens ve de nou. Ens acusen de radicals i fins i tot, (sic) “d’extremistes de guerres i atemptats”. La cosa curiosa és que, protegits per l’anonimat, i amb un criteri de filtratge dels comentaris que, si més no, crida l’atenció, són aquests mateixos lectors els qui parlen de “hormas de su zapato”, dianes, pistoles, bales i altres rudiments armamentístics que, des del nostre candor infinit, pensam, com cal pensar en casos com aquests, que no són amenaces, sinó un mer ús metafòric del llenguatge. Cent per Cent manté la mà estesa a conversar, a dialogar i a fer fluir el pensament i la raó amb qui sigui, pensi com pensi, vulgui el que vulgui. Ara, si pot ser, que no hi hagi pistoles damunt la taula. Més que res, perquè no hi creim, en aquesta manera de conversar. La discrepància ens fa més rics. La crispació i la ràbia, en canvi, ens fan miserables.