Skip to content

“L’amor és el que ens fa aixecar cada matí; l’únic que ens queda”

Manuel Méndez (Carenas, 1966) és l’home que hi ha darrere el nom de Manolo Kabezabolo. Referent punk, després de quatre dècades de carrera musical, activisme contracultural i el pas per diversos hospitals psiquiàtrics, presentà amb 39 Escalons el documental Manolo Kabezabolo. Si todavía te kedan dientes es ke no estuviste ahí. Parlam amb ell de la seva faceta més personal, de vida i de punk.

Si parlam de punk en aquest estat, sí o sí hem de parlar de Manolo Kabezabolo. Estic nerviós…
Vaja, home! No n’hi ha per tant!

Has vengut a Manacor a presentar el documental Manolo Kabezabolo. Si todavía te kedan dientes es ke no estuviste ahí, dirigit per J. Alberto Andrés Lacasta. A qui trobam darrere d’aquest documental?
Es tracta que la gent el miri perquè cadascú ho pugui descobrir pel seu compte. A més del Manolo Kabezabolo artista hi ha la persona, Manuel Méndez, que som jo, coses que em van passar abans de ser Manolo Kabezabolo, i altres que la gent ja coneix més. Diguem que és la meva faceta més personal, que va més enllà de la música.

Estàs còmode amb tot això o prefereixes pujar a un escenari?
Et refereixes a les presentacions dels documentals i tot això? Sí, estic còmode, perquè a més el públic respon molt bé. N’estic satisfet i la gent el troba interessant.

La maduresa, diuen, duu tranquil·litat. Quina versió de Manuel Méndez ha vengut a Mallorca?
(Riu) Doncs la que hi ha! Una mica de maduresa i tranquil·litat potser sí que hagin entrat, però tampoc és que la meva vida d’abans fos tan exagerada com s’ha volgut fer veure.

De fet, molta gent coneix el tòpic, una part de tu relacionada amb les drogues, però tu ets molt més que això. A través de la música has fet activisme i t’has convertit en un referent de la contracultura, la insubmissió i la filosofia punk.
La veritat és aquesta. A mi, una cosa que sempre m’ha fotut una mica és això, que el concepte que molta gent té de mi és aquest: la festa i el desfasament. Crec, de fet, que hi ha gran part de la meva obra musical en què la temàtica de les lletres és una altra i que diu coses molt interessants.

Pens que hi ha cert paral·lelisme entre això que acabam de comentar i el que succeeix amb l’imaginari que s’ha volgut generar del punk: el punk i Manolo Kabezabolo són molt més que drogues i cançons obscenes, i la realitat és molt més complexa que el tòpic. Tu parles, com dius, de salut mental, de contracultura, de moviment okupa i d’insubmissió. L’esperit àcrata t’acompanya!
Sí, aquest sempre ha estat l’entorn que he cercat i pel qual m’he volgut moure.

Manuel Méndez en un moment del documental Manolo Kabezabolo. Si todavía te kedan dientes es ke no estuviste ahí

Una altra part interessant de la teva faceta més personal és la teva relació amb la salut mental. Has passat per diversos períodes d’internament en hospitals psiquiàtrics al llarg de la teva vida. En aquest sentit, quins són els ingredients que t’han servit per superar les crisis?
Ingredients i eines? Doncs les bones companyies i, al cap i a la fi, l’amor. L’amor és el que ens fa aixecar cada matí; l’únic que ens queda.

Aquí es veu, doncs, el valor d’estar acompanyat en els mals moments i com n’és d’important sentir-se estimat…
Crec que a tots ens agrada sentir-nos estimats i per a mi és una cosa molt important; és el que quan em sembla que me’n vaig al fossat, em salva de caure-hi. Quan falta l’amor, em falta l’essència; és el buit.

Vivim en una societat que ho mercantilitza tot, que invisibilitza els marges i en què es perd la crítica. Hi ha esperança per al punk?
El punk hi serà sempre. Sempre dic el mateix: el punk no pot morir perquè mai ha nascut. Per a mi va ser una explosió de la joventut que quedarà a la societat per sempre. Anirà variant d’una manera o una altra, però la seva essència quedarà per sempre.

La música és només una faceta de la filosofia punk…
Sí, quan en parl sempre faig més referència al punk com a filosofia de vida que com a estil musical. Com a estil musical, com és de suposar, ha canviat molt la forma de fer música; i més que canviarà, però la filosofia és la que és. Per això et dic que preferesc parlar del punk com a mode de vida.

Sé que et defineixes com a nihilista.
Em defineixen nihilista! Això de les definicions i les etiquetes és una merda!

Ben cert. Si és així, idò, quin sentit creus que té la vida?
La vida té el sentit que li vulguem cercar. Hi ha gent que li cerca sentit per poder arribar a una altra vida i alguns altres som aquí per viure aquesta vida i fer-ho de la millor manera possible. Simplement viure-la, que ja ens ho posen prou fotut!

Per acabar, i amb tot el que acabam de dir, doncs, és utòpic pensar que l’anarquia dona sentit a la vida?
És utòpic i és una putada! L’anarquia implica un camí que s’ha de recórrer; una feina immensa que comença amb una base que és l’educació. El sistema, així com està organitzada la societat, no permetrà que això s’escampi. És difícil lluitar contra això. Viure, existir i ser un mateix ja és una lluita per construir qualque cosa distinta.

Back To Top
Search