skip to Main Content

“L’ànima de l’Hospital són les persones que hi fan feina”

Durant el primer quart de segle de l’hospital, són moltes les persones que hi han fet feina. Asseguren que continuen essent una família encara que el nombre de treballadors, de treballadores i d’especialitats s’hagi multiplicat. Parlam d’anècdotes, records i de la transformació que ha viscut el centre hospitalari amb alguns dels membres més veterans del seu equip humà.

Cristina Garcia, del Departament d’Admissió de l’Hospital.

“Jo venia de l’hostaleria. Sabia idiomes, tractar amb la gent i vaig començar a atendre els que arribaven a Urgències sense haver vist mai una ferida de prop”

“Vaig començar a fer feina a l’hospital el dia que va obrir el servei d’urgències. Tot era com una nova aventura. Com els meus 4 companys, jo venia de fer feina a l’hostaleria. Sabia idiomes, tractar amb la gent i vaig començar a atendre la gent que arribava a Urgències sense haver vist mai una ferida de prop”, recorda Cristina Garcia, una de les actuals responsables del Departament d’Admissió dels serveis administratius de l’Hospital de Manacor.

“Ens vàrem formar en molts aspectes, però sobretot aprenies mentre anaves fent i fèiem de tot. Al principi no hi havia traductors i havíem de deixar el taulell d’urgències per anar a traduir pacients i fer que els metges els poguessin entendre, érem poca gent però amb ganes de fer de tot i d’ajudar”, assegura Garcia. I la gent de Manacor ho reconeixia, quan deies que feies feina a l’hospital la gent ens feia molt de cas, es notava que era una cosa que la ciutadania havia lluitat”, afegeix. A tall d’anècdota recorda que “tothom s’ho sentia tan seu que durant els primers mesos els divendres i dissabtes a la nit, quan els bars tancaven de matinada, alguns joves s’acostaven a l’Hospital i venien a fer el cafè a la màquina d’Urgències, eren molt respectuosos, sempre saludaven i nosaltres ho trobàvem molt divertit”.

 

Pedro Pedro Guiscafré és metge d’Urgències a l’Hospital de Manacor.

“Estic orgullós de poder fer feina a l’hospital que vaig reclamar pel meu poble en la històrica manifestació, és on venen familiars i amics quan no estan bé”

Pedro Guiscafré és un dels molts metges que fan feina a l’Hospital de Manacor. “Vaig començar a fer feina unes setmanes abans d’obrir per organitzar-ho tot. Del procés d’obertura ho record absolutament tot amb estima. Vàrem ser el primer hospital de Balears que va començar a funcionar amb tots els sistemes informatitzats. Tot i tots érem nous. Jo només coneixia el primer cap d’Urgències, en Joan López, perquè havíem fet feina plegats a Son Dureta. Però tothom tenia moltes ganes que l’hospital partís”, explica Guiscafré. “A Urgències només érem dos metges i durant la nit no hi havia especialistes de guàrdia, ho havíem de revisar tot. El personal era molt just, fèiem molta feina, dedicàvem moltes hores a l’hospital i passàvem pena perquè vàrem obrir sense Unitat de Cures Intensives.

Estabilitzar i enviar els casos més greus fins a Son Dureta amb la carretera que hi havia ens feia suar, però ho compensàvem amb il·lusió. Estava i estic orgullós de poder fer feina a l’hospital que vaig reclamar pel meu poble en la històrica manifestació, és on venen els meus familiars i amics quan no estan bé, crec tots el sentim un poc nostre”. Pel que fa als pacients Guiscafré destaca que “tenir un hospital va ser com aconseguir fer realitat una utopia a força de mobilitzacions i de pressió social, tant el personal com els pacients ho sabíem i estàvem orgullosos que aquell segon hospital que s’havia de fer a Palma s’hagués aixecat a Manacor. I és un sentiment que, en part, encara és present”, assegura el doctor Pedro Guiscafré. En l’apartat de moments difícils aquest metge manacorí hi situa els intents de privatització i d’aplicar retallades durant el govern de José Ramon Bauzá. “Varen intentar desmantellar l’hospital, però tot el personal va fer pinya, vàrem lluitar per mantenir els serveis i la qualitat i ho vàrem aconseguir. Tot allò es va convertir en una gran victòria que ens va unir molt”, recorda.

P

Pere Grimalt és zelador a l’Hospital de Manacor

“Varen tenir la pipella d’agafar gent molt jove, la majoria trepitjàvem un hospital per primera vegada però ens sobrava l’energia per fer feina i aprendre ràpidament”

“Dia 14 d’abril del 1997 em vaig incorporar, era el dia abans d’obrir les portes d’Urgències i tots els companys ens vàrem tirar de cap a la feina per poder-ho deixar tot enllestit per l’endemà. Entre nosaltres la majoria no ens coneixíem, però varen tenir la pipella d’agar fent molt jove. La majoria trepitjàvem un hospital per primera vegada pero ens sobrava l’energia i l’empenta per fer feina i aprendre ràpid”, recorda el zelador de l’Hospital de Manacor, Pere Grimalt.

D’aquells primers dies Grimalt destaca que “faltava material o no el trobàvem, no sabíem on eren les coses i amb la primera dona embarassada que va entrar a Urgències vàrem haver de fer un parell de voltes per trobar el servei de ginecologia, a més continuaven les obres i les plantes anaven obrint a mesura que s’acabaven”. I el volum de feina dels primers anys va ser enorme. “L’hospital va néixer petit, s’havia previst que arribassin unes 70 o 80 urgències diàries, record que entre els companys varem fer fins i tot una porra i en no res arribarem als 150 pacients”, assegura. De llavors ençà “l’hospital ha crescut, dels 600 treballadors inicials hem passat a 1.200, abans tots ens coneixíem i ara aquest aspecte ha canviat un poc, però el bon ambient segueix, som un hospital mot humà, ho noten i ens ho reconeixen els pacients i també ho sabem els professionals, aquí no hi ha classisme, som tots una família”, conclou Grimalt.

Margalida Servera, Infermera al servei de Cardiologia.

“Tots esperam l’ampliació de l’hospital perquè és necessària. Vàrem començar amb 2 cardiòlegs, ara n’hi ha 6 i estam estrets. Ve molta més gent i l’edifici ha quedat petit”

“Vaig obrir l’hospital i em jubilaré l’any que ve, record que vaig començar dia 13 de març de 1997 i que encara hi havia picapedrers”, explica Margalida Sagera, que és infermera al servei de Cardiologia. “Tots teníem molta il·lusió, organitzàvem les consultes i em va tocar quedar a cardiologia. Jo no sabia res, venia d’un centre de salu, però tots teníem moltes ganes d’arrancar l’hospital i era igual si un metge havia de moure mobles. Va ser una feinada i una experiència meravellosa posar l’hospital en marxa. Al principi tots érem un i ens ho passàvem molt bé”, afegeix Servera. Pel que fa als canvis en la manera de fer feina “crec que es parla molt de la humanització de la medicina, però la manera de fer feina obliga els metges a haver de mirar més la pantalla de l’ordinador que la cara dels pacients. A mi m’agrada xerrar amb les persones de tu a tu. Els pacients agraeixen que els miris als ulls. Ampliació En mirar al futur del centre, Margalida Servera té clar que “tots esperam l’ampliació de l’Hospital perquè és necessària. Vàrem començar amb 2 cardiòlegs, ara n’hi ha 6 i estam estrets. Ve molta més gent i l’edifici ha quedat petit”, voldré ser-hi quan s’inauguri l’ampliació que ha de començar”. A l’hora de recordar episodis viscuts amb els companys, la infermera destaca les protestes per rebutjar les retallades que volia aplicar el govern de José Ramon Bauzá. “Vàrem pujar a la gerència i va venir la Policia Nacional, fèiem casserolades i protestes, però els sanitaris som gent pacífica i afortunadament les retallades no es varen aplicar”, afegeix Margalida Servera. I pel que fa a la pandèmia “l’hem passada tots. Els companys de Cardiologia hem passat mota pena perquè el nostre cap va patir molt, però afortunadament tot ha acabat bé”, conclou Servera.

La cap d’Infermeria Francesca Rosa Rosal.

“Record l’obertura molt caòtica, no ens arribava el material i per atendre el primer part vàrem haver de voltar per Manacor i comprar bolquers i tovalloles”

“Un pic a la vida s´ha de viure l’experiència d’obrir un hospital, però només un pic a la vida”, confessa Francesca Rosa Rosal, l’actual cap d’Infermeria de l’Hospital de Manacor. “Record l’obertura com molt caòtica. No ens arribava el material. Per atendre el primer part vàrem haver de voltar per Manacor i anar a comprar bolquers, tovalloles i vestits pels infants. Havíem d’anar a les farmàcies a comprar agulles i xeringues. Però començàvem perquè l’hospital era tan desitjat que tot allò era com una explosió d’alegria i bon ambient. Entre els treballadors i també amb la població, la gent ens va donar un vot de confiança que era necessari”, rememora. Francesca Rosa Rosal va començar a fer feina a l’Hospital de Manacor algunes setmanes abans de la seva obertura “havia fet feina a l’UCI pediàtrica de Son Dureta i començàrem organitzant l’espai quan encara hi havia picapedres, dèiem on necessitàvem els endolls i la maquinària”, explica. I pel que fa a l’equip humà, “diuen que una bona fórmula és comptar amb alguns treballadors amb experiència. No massa gent. I que la resta sigui gent formada amb moltes ganes d’aprendre i de fer feina. Així va començar l’hospital”, sentencia l’actual cap d’infermeria.

Un equip jove que ben aviat va ser una pinya. “La mitjana d’edat se situava en els 27 anys. Jo en tenia 35 i cada dia em convidaven a bauxes. Anàvem a la platja, a sopar i l’ambient era meravellós. Jo ja tenia fills petits i no els podia seguir el ritme però tot el dia eren pel món”, recorda. Potser per això Rosal considera que “la millor cosa que té l’hospital és el tarannà de la gent que el forma. M’agrada el tracte que donam, la gent estima l’hospital. I pel que fa a les coses negatives, “no volem ser un hospital trampolí ni de pas. Ens hi hem sentit a vegades però ara té bona acollida entre els professionals, conclou.

 

Margalida Sastre és auxiliar d’infermeria a l’Hospital.

“Pareix com si l’Hospital de Manacor hagués estat un poc oblidat per part dels governs, encara no ha començat l’ampliació i alguns serveis s’han torbat molt a arribar”

“El nivell de compromís dels professionals que l’obrirem era màxim, estàvem emocionats i molt implicats. Els primers malalts o pacients ens deien que estaven molt contents de no haver d’anar a Palma i tot això feia que ens sentíssim molt ben valorats i estimats per la població. I als companys que varen venir de la península a fer feina els ho intentàvem transmetre”, explica l’auxiliar d’infermeria Margalida Sastre. “La majoria d’aquells primers treballadors teníem entre 25 i 30 anys, encara érem jovenots. Record que després d’haver fet feina 12 hores encara anàvem a sopar i de festa. Teníem energia per obrir un hospital, per anar de gresca i per passar nits senceres parlant de les nostres coses. Més que companys de feina érem un grup d’amics immens”, recorda Sastre.

“Actualment, molts tenim 25 anys més i la cosa ha canviat, però el bon ambient hi continua”, afegeix. Amb els anys, però, “l’hospital ha quedat petit i tot això es va notar molt a partir de les retallades que es varen aplicar a partir del 2010. Record moments amb els pacients als passadissos. No teníem lloc per posar malalts i les ambulàncies continuaven arribant. No podíem donar el servei ni les condicions que la gent necessita”, lamenta Margalida Sastre. Per aquesta professional sanitària “pareix com si l’Hospital de Manacor hagués estat un poc oblidat per part dels governs perquè encara no ha començat l’ampliació que fa tants anys que és necessària, fa poc temps que tenim la ressonància magnètica i hi ha serveis que s’han torbat molt a arribar a Manacor, com l’hospitalització a domicili”.

Per aquesta auxiliar d’Infermeria, un dels moments més difícils que ha viscut darrerament ha estat la crisi sanitària. “Les primeres setmanes fèiem feina sense material per protegir-nos, no sabíem res del virus i era molt dur. Es morien pacients i també personal sanitari, mai no havia vist els ulls de por i d’espant que vaig veure els primers moments de pandèmia”, recorda Margalida Sastre.

Back To Top
Search