Albert Carvajal
Els fets que relatarem tot seguit ocorregueren l’11 de setembre de 1848 i tenen com a protagonista l’honor Jaume Mas, manacorí de quaranta anys i pare de sis fills. Aleshores, era el conductor de les possessions de sa Cabana (Manacor) i de Son Joy (Sant Llorenç). Tenia homes a càrrec seu i l’horabaixa d’aquell dia, acompanyat de dos dels seus jornalers, es dirigia a la possessió llorencina (propietat del sr. Pau Ramis) per llaurar-ne les terres l’endemà. Un quart d’hora abans d’arribar a les cases, els dos jornalers s’aturaren a abeurar els bous que conduïen. L’amo decidí seguir el camí tot sol i, en l’interval de només cinc minuts, en reprendre aquells la marxa, el trobaren mort. Un dels criats es dirigí immediatament a Sant Llorenç per informar del succés al vicari del lloc, ja que, en aquell temps, era costum subministrar abans el sagrament de l’extremunció que donar part a la justícia. Però quan el mossèn arribà no pogué més que certificar que Jaume Mas era difunt.
De matinada, la notícia arribà a Manacor i el primer tinent de batle, un dels escrivans de l’ajuntament i dos metges acudiren a inspeccionar el lloc del succés. Els facultatius comprovaren que la víctima no havia mort a causa d’una caiguda de la bístia sinó en circumstàncies violentes. I com consideraren el fet de màxima gravetat, resolgueren cridar el jutge municipal. La màxima autoritat judicial es personà l’endemà a les dotze del migdia (el cadàver feia més de quinze hores que romania estès al camí) i reafirmà el que les proves demostraven: Jaume Mas havia rebut l’impacte de dues pedres al cap. Les despulles mortals foren soterrades al cementeri de Manacor al vespre i el jutge ordenà conduir a la presó els dos jornalers, únics testimonis de l’assassinat, després que un d’ells assegures que va veure el seu caporal caure de l’ase que cavalcava. I aquí començà la paradoxa.
Just l’endemà del crim, el batle de Son Servera informava el jutge que s’havia localitzat en aigües properes a aquella vila un cadàver que semblava ser el de Joan Melis, curiosament jornaler a Son Joy, d’uns 26 anys, que el dia abans s’absentà de la feina dient que anava a pescar. L’autoritat judicial aviat enllaçà els dos casos i inicià una investigació conjunta per descobrir què s’amagava darrere d’aquelles dues morts.
L’ajuda per resoldre el misteri arribà gràcies a la mare de Joan Melis, que assegurà que el jove que havien trobat a la mar no era el seu fill. A partir de llavors tot fou com desfer calça: el jutge arribà a la conclusió que el dit Joan Melis trobà un home ofegat a la mar i decidí, segurament motivat per raons laborals, assassinar el seu mestre i fer-se passar ell mateix per mort. De fet, pogué evitar l’acció de la justícia fins al 28 d’abril de 1850, quan una parella de la Guàrdia Civil el capturà i l’acusà del crim de l’amo de Son Joy.
