skip to Main Content

L’ebullició cultural, un fet estructural o una suma d’individualitats?

Dissabte es presentaren les edicions dels premis Ciutat de Manacor de literatura. El vespre del mateix dia tenia lloc a l’Auditori una nova edició de la Nit de la Cultura, que arribava a la nostra vila per segona vegada en pocs anys. Són dos fets atribuïbles al que coneixem com la “cultura oficial”. A més, però, aquestes darreres setmanes, teatre a banda, hi ha hagut i hi haurà nombroses presentacions de llibres d’autors novells. Pere Berga, Catalina Femenies, Cati Bordoy, també presenten els seus llibres. A la sala SAÏM han celebrat les seves jornades de portes obertes.

Hom pot demanar-se si aquesta efervescència cultural és natural concomitant amb la imminència de les dates festives que venen, o si, d’altra banda, té més a veure amb el resultats d’una hiperactivitat creativa derivada de l’aturada de l’activitat quotidiana arran de la pandèmia i el confinament que ens tengué reclosos durant un parell de mesos l’any passat. Es tracta, sens dubte, d’un dilema difícil d’escatir, puix, com se sol dir, cada persona és un món. Per als artistes que viuen la creació com una forma de vida, poca cosa va significar la pandèmia en el seu dia a dia creatiu. En canvi, per a aquelles persones que sentien una inquietud cultural i creadora que fins ara no havien pogut realitzar sí que potser va suposar una porta oberta tant pel que fa a la disponibilitat de temps com també a la solitud necessària per afrontar gairebé totes les facetes de qualsevol procés creatiu.

Més enllà de tot això, hi ha altres interrogants entorn de la qüestió. Què té d’especial Manacor que fa que hi floreixin escriptors, músics, pintors, dibuixantss, escultors, ceramistes i fins i tot cineastes? És la roca del Castellet tantes vegades apel·lada per Guillem d’Efak i pels apòstols de la seva paraula? O és tal vegada aquesta xarxa ja bastida per la tradició que fa que els nous creadors se sentin protegits i agombolats per una malla que els retroalimenta i els impulsa alhora? Potser sigui, com apunta Margalida Galmés en la interessant entrevista que ens ha concedit, el fet de la capitalitat cultural i comarcal manacorina, el que faci comparèixer aquest ambient creatiu privilegiat? Hom no ho sap cert de tot, però el que es veu clar és que les institucions i la cultura oficial sembla que van a remolc d’aquest desveri creatiu desbocat, que si hi ha cap xarxa és la que creen els artistes mateixos, i que més que un fet definitivament estructural, la cultura a Manacor sembla més un compendi fascinant d’individualitats que no ens cansam d’admirar. Per a mostra, el botó inequívoc de les arts plàstiques, que no disposen d’un trist espai on poder mostrar-se amb tot l’esplendor, amb tota la modernitat, amb tota la gosadia i amb tota la dissensió que els són immanents.

Cal un cop de timó a la nau cultural manacorina per canalitzar i gestionar tota aquesta energia creativa, qui serà capaç de fer-lo?

Back To Top
Search