Foto de Marina Vall i disseny de Planeta Art & Disseny.
Malauradament, continuam patint les conseqüències del patriarcat quan volem indagar en el paper que desenvoluparen les dones durant els feixismes que assolaren l’Europa del segle XX. Un exemple més és el que exposa Laia Perearnau en el seu llibre La Passadora, basat en les vivències reals de les dones que van servir a les xarxes de resistència i evasió fent de passadores pels Pirineus. El seu paper era guiar a pilots, soldats, famílies jueves i persones resistents al règim d’Adolf Hitler i Francisco Franco a través d’aquesta serralada per salvar la vida. També passaven per la frontera documentació rellevant pels maquis, material divers de contraban com cartes o paquets, etc.
Independentment de si aquestes dones tenien o no un perfil marcadament polititzat –la majoria d’elles es van moure simplement per un sentiment d’humanitat, tot i que algunes sí que estaven afiliades al POUM o a la CNT–, de si les seves accions van ser esporàdiques o es van perllongar en el temps, de si el risc que corrien era menor o major depenent de l’activitat en la qual estaven immerses, el que és cert és que una vegada més han quedat completament silenciades dins l’imaginari col·lectiu per culpa de l’organització sociocultural patriarcal.
Trobar històries narrades amb veu de dona en els llibres d’història, en els documentals o en els arxius municipals, es converteix en una tasca àrdua, gairebé impossible, ja que l’àmbit bèl·lic continua sent majoritàriament territori vetat per a les dones. A més, la realitat complica encara més les coses, perquè malgrat que França va reconèixer i condecorar a les que havien col·laborat amb la Resistència, a Espanya la societat estava sotmesa a la dictadura cruenta que perseguia qualsevol actitud discordant amb el règim franquista. Aquest fet va propiciar que el silenci s’imposés durant més de quaranta anys i que qualsevol persona que hagués pogut col·laborar d’una manera o altra amb els enemics de Franco, reclogués els seus records en pany i clau; inclús encara en l’actualitat.
Això no obstant, gràcies a historiadores com Perearnau i a la seva persistència en recopilar les nombroses històries d’aquelles que van aferrar-se activament a la tasca ingent que va suposar arriscar la seva vida per passar milers de persones d’una banda a l’altra dels Pirineus i fugir de la barbàrie de Tercer Reich i de la Guerra Civil Espanyola del 1936, la veritat comença a sortir a la llum. Les fonts que així ho constaten són, però, majoritàriament testimonis orals que per fi han romput el silenci.
Aprofit l’espai que em brinda la revista per presentar-vos alguns dels noms d’aquestes comuneres: Laura Gallart, Margarita Marty, Maria “Setcases”, Cristina Zalba, Eloise, Carmen vidal, Magdalena Coderch, Dolors Vergés Sala, Maria Morera, Angeleta Bordoll, Maria Busquets, Braulina Cánovas, Maria Branyas, Neus Català, Generosa Cortina, Rosa Paytavi, Engràcia Vilarodà, Roser Fàbregas, Margarida Brugada “la Morena”, Carme Gardell, Sabina “Setcases”, Magdalena Duran, Maria Teresa Blas, Lina Pla, Conxita Grangé i Teresa Carbó Comas.
Totes elles no foren cap excepció, ja que existeixen milers de casos com els seus que demostren que sabien perfectament a què s’enfrontaven i què perdrien si guanyaven els feixistes. A més, són un exemple del que implica ser una persona “humana”.
Finalment, m’agradaria explicar la raó del títol de l’article. A diferents indrets dels Pirineus, a la dona se l’anomena “la comunera de la casa”, perquè precisament la comunera és la fusta principal que aguanta els teulats. Em sembla un exemple perfecte de metàfora no tan sols culturalment acceptada, sinó que en aquest territori concret ha esdevingut un vertader símbol. Amb aquesta identificació es pot entreveure quin paper fou realment el que van assumir aquestes dones –el d’aguantar tot el pes de la responsabilitat i de la integritat ètica-moral– i com de molt li constava a la societat que les envoltava.
