Sebastià Rosselló Llinàs, Bala (Manacor, 1924) parlava així amb Rafel Perelló de com era la Mallorca que conegué ell a la seva joventut…
Sabeu qualque refrany?
Deien “molts de dies bons componen un any dolent” (Molts de dies sense ploure comporten una mala anyada agrícola)…
Coneixeu qualque creença referida al dia de Sant Joan?
Deien que si aquest dia sembraven un planter de col en sortir el sol, quan el sol se n’anava, ja havien començat a granar les llavors..
Recordau qualque remei curatiu casolà?
Si teníem mal de queixal, ma mare agafava capçatera (certa planta). Feia foc, posava el caliu damunt un maridet (capsa per a posar-hi caliu) amb fulles de capçatera. Badàvem la boca i aquelles bavarades de capçatera feien fugir el mal… un temps coneixien molt les herbes, si el menjar ens queia empotrat, preníem herba lluïsa i d’aquesta manera…
Recordau qualque altre remei?
Si tenien ofegó fumaven trompetilla. Agafaven el folre de la llavor, l’assecaven, el fumaven i anava molt bé… a s’Hort d’en Cremat, devora sa Font Nova, feien planter de trompetilla a posta per vendre… una cosa que vaig tocar amb les mans et contaré. Varen venir uns serverins a aixecar eixams d’abelles. Les abelles els picaven, varen dir “aquestes picades lleven la sang dolenta”. Els conills! Jo vaig pensar “aquests van enrere d’osques (van errats), estan ben bollats”, però es coneix que hi creien… un temps les caeres (caseres) les feien de canya, en el cap les posaven un tros de llivanya…
Abans existien formes supersticioses d’evitar l’impacte dels llamps…
Vaig sentir contar als vells que un temps el costum era guardar les sobres del tió de nadal. Si feia llamps treien el tió de nadal a defora, deien que els llamps pegaven en el tió i no pegaven a les cases, això contat dels vells…
Què significava l’expressió “fora ferro!” ?
Només ho vaig sentir contar a mon pare. Per exemple, si segaven, es veu que quan s’havien d’aturar de segar per a berenar o per al que fos, el que comandava el tall (el grup de treballadors) deia “fora ferro!”…
Què vol dir “anar enllimonat”?
Anar enllimonat és quan van molt arreglats, que feien molta planta perquè anaven ben endiumenjats i ben pentinats. deien “Oh, que va d’enllimonat !” (riu)…
Què recordau de la guerra civil?
Nosaltres érem a sa Cova (possessió de Manacor). Sentíem els trons, la gent es pensava que els rojos arribarien a Manacor. El vespre, els veïnats de sa Cova i tots els homes d’aquell redol anaven a fer la nit dins la marina de Rotana, me’n record com si fos avui, tenien por que els falangistes no els se’n menassin al “frente”… a Manacor varen fer coses molt brutes. Agafaren tots els carabiners, els tenien fermats a sa Bassa, n’Ossorio s’hi va posar i va aturar un poc la cosa… Quan vengueren els rojos mataren un fill del capità Jaume, un fill seu pujava ran-ran paret per dins Son Crespí, tenc ànsia que no fos pel puig de na Mancada, ell era tot sol, uns rojos el varen afinar, el veieren amb la camisa blava de falangista i ja ho crec, l’arreglaren de cop… en vaig conèixer un de Son Carrio que en va arreglar molts, ara no em surt el nom, el tenc en el cap de la llengua. Idò aquest element es va fer militar i quan venia a Son Carrió sempre venia amb qualcú, no gosava venir tot sol, es veu que les hi tenien promeses..
Quins curanderos coneguereu?
En aquell temps, els curanderos anaven en dansa. Dins Son Negre Vell hi havia l’amo en Toni “Verrató”. Un germà meu es va espenyar l’espatla, s’havia romput un tel. Jugàvem en el borino i li sortia el braç. Jo li componia, el seia en terra i li pitjava es braç amb so peu i li tornava entrar dins es ballador! Mon pare va dir “això s’ha d’haver acabat”. El va menar a un metge. El metge li va demanar quinze pessetes en aquell temps per operar-lo. on pare ho va trobar un poc salat (car). Diu “Au, au, au, durem el nin a en Tafal, mem què troba”. Varen agafar el caminet i s’hi presenten. L’amo en Miquel Tafal el va curar i no va haver de mester operar i sempre va estar més sa que un gra d’all… un dia, una bístia va quedar estesa en sec. Vaig anar a veure una dona que estava just darrere el Convent (de Manacor). Li cont la feta, va començar a tallar fils, quan vaig arribar, la bístia ja estava dreta i s’havia compost, això ho he tocat amb les mans…
Em podeu dir algun costum desaparegut?
Et contaré una cosa que me va “etxocar” (xocar: sorprendre) molt. Una temporada vaig estar mig ferit d’ala (greu de salut). Em dugueren a Caubet, vaig tenir una temporada que no treia cara. Allà vaig conéixer un eivissenc, ja era empès d’anys, aquest home (d’edat avançada), em guanyava d’un raig d’anys així mateix, ja deu ser ben mort. Em va contar que a Eivissa, un temps, el costum era que les al·lotes festejaven amb un parell d’homes a la vegada. Tanmateix, al cap d’una temporada de festejar, l’al·lota n’havia de triar un. Idò a aquest que triava l’al.lota, que era el més gallet, a Eivissa li deien “el verro”. Per a fer coneixedor que l’havien triat a ell, el “verro” se n’anava amb un camal dels pantalons arregussat i tothom, quan el veien passar ja sabien que aquell era el que havia triat l’al.lota, el preferit. Saps que em va etxocar aquest costum!…
Els infants besaven les mans als pares, padrins, concos…
Un temps els nins besaven les mans als familiars i qualcun et donava un dobleret, però n’hi havia més estrets que una fulla de pi (molt avars) i no et donaven res mai (riu)…
Vós visquéreu i treballàreu a la possessió dita “sa Torre”, a Porreres. Com era la vostra vida en aquesta posessió?
Quatre dies abans de la Mare de Déu d’agost varen dir a munpare “si voleu dur sa Torre ho hem de saber demà, no badeu, pensau que és una possessió molt llépola, ja n’hi ha d’altres que estan a l’aguait, no vós n’empenedireu”. Dit i fet! Hi anàrem. Estiguérem un raig d’anys a sa Torre. Vaig perdre ma mare molt jove, mon pare es va haver d’enginyar per pujar la barquera (els fills) tot sol. Vaig començar a llaurar, al principi llaurava a la biorxa (malament, de qualsevol manera); no vull dir mentides, al principi els solcs em sortien molt torts i feia els ous en terra (fracassava), llavors li vaig agafar el punt. Vaig ésser es pareller major i llavors va ser un desfer calça… som llaurat amb quatre bísties… les tretes (guanys) eren el gra, porcs, ovelles… teníem un bover i missatges, teníem quatre egos (egües) de guarda i mulats… en aquell temps les ovelles no veien el sol, en de dia estaven sempre dins els sestadors, a les finestres hi posàvem uns llençols a posta, fets de saques gruixades… a sa Torre batíem amb dues perxes i quatre bísties, segàvem amb la falç amb aquell bater de sol, qualque dia t’entrava un bon puput (vessa) -riu-… pastàvem un pic cada vuit dies. Si el pa ens curtejava fèiem una esclafada, que és un relliu més baix i a l’instant ja era cuit… les dues cunyades no sortien en el conró, guardaven els al.lots; duien el maneig de la casa i feien el menjar. El migdia dinàvem tots plegats, les dones tocaven un corn i a l’instant tothom compareixia. Devers les dues i mitja ens hi tornàvem aferrar fins a posta de sol, saps quines pallisses! (riu)… el vespre sempre li pegàvem de sopes, primer passàvem la corona (el rosari), llavors a sopar, a jeure, i bona nit si et colgues!… dos germans meus i dos missatges lligaven (garbes) a escarada (a preu acordat). La dieta solia ser deu cavallons (cavalló: munt de cert nombre de garbes) i el blat, dotze. Si lligaven més cavallons els pagaven l’excés…
