El cultiu de la figuera va representar un aport d’energia considerable per a les poblacions prehistòriques de tot el món. A les illes no es coneix exactament quan van arribar les primeres figueres silvestres però una sèrie de dades arqueològiques recents ens ajuden a conèixer com van ser la primeres interaccions humanes amb aquest arbre a les Illes Balears.
Tradicionalment s’havia partit d’una referència de les fonts clàssiques, de fet la primera referència escrita sobre el cultiu de les figues a les illes, per argumentar que la porta d’entrada d’aquest cultiu eren les Pitiüses i en concret que els fenicis que les ocuparen hi havien duit les figues, d’altra banda un cultiu «oriental». Es tracta d’una referència de Plini el Vell que descriu el cultiu de la figuera a Eivissa en època romana (segle I dC). Diu en Plini sobre les figues d’Eivissa: «Totes les figues tenen un tacte suau; les madures, llavors a dintre; les que van madurant, un suc de llet; les madures de mel. Van envellint a l’arbre i, quan són velles, destil·len llàgrimes de goma. Es posen a assecar i les més apreciades per ser molt exquisides es guarden en caixes.» (Plini NH XV, 82).
Avui les dades de les darreres investigacions arqueològiques canvien un poc el que es sabia sobre aquest arbre. Són dades que provenen de Mallorca però sobretot de Menorca, i són dades que mitjançant les anàlisis de les restes de pol·len i fusta que ens han arribat de la més remota prehistòria suggereixen als investigadors que l’arribada de les figueres és quasi 1000 anys anterior respecte de les datacions que es donaven per bones no fa gaire de temps. En concret, avui sabem que ja a l’Edat del Bronze, cap el 1600 ANE, concretament a la cova des Mussol, al nord de l’illa de Menorca, ja hi havia figueres. Recordem, la cova des Mussol es troba als penyals de la costa nord de Ciutadella i presenta un accés molt complicat, que segurament implicava una barca i un bon tram d’escalada. Allà, la fase inicial del jaciment, la ocupació més antiga, consistia en una foganya on s’havien cremat molts tipus diferents de llenya (el 90% d’ullastre), però també fusta de figuera i plantes aromàtiques. Segurament era per un ritual que també incloïa la manipulació d’estalactites. Això representa avui la presència de figuera salvatge més antiga de les illes i la seva primera «interacció» amb els humans, constatada al voltant del 1550 ANE.
La següent dada en relació a la figuera durant la prehistòria data del 900 ANE quan podem confirmar la seva «domesticació» i és que en aquell moment els menorquins ja devien menjar figues. Les dades provenen d’una cova d’enterrament menorquina, la Cova des Pas (al barranc de Trebalúger), en concret de l’estudi de les restes de pol·len de figuera que s’hi varen documentar. Aquest punt és molt interessant perquè la figuera no llança el pol·len a l’aire, com fan altres plantes, ni el posa a disposició dels insectes amb flors convencionals. Tot és dins la figa que és com el seu fruit i la seva flor, per tant, i és el que mos interessa aquí, el pol·len indica la presència de figues dins la cova associades als enterraments -intactes- que es van trobar allà dins.I és més, es va documentar pol·len de figuera dins el sudari d’un dels cossos, és a dir, una ofrena, unes provisions ben especials, pel viatge al més enllà: tal vegada figues seques?
Així, idò, una altra vegada l’arqueologia, i sobretot l’anàlisi gens especulativa de les dades que caracteritza aquesta disciplina, ens fan replantejar el que sabem enriquint el coneixement sobre el nostre passat.
Antoni Puig
