El ballarí Pere Sansaloni (Manacor, 2000) narra la seva passió i quins són els plans de futur després de rebre el Premi Extraordinari Artístic de Dansa.
Com vares rebre el Premi Extraordinari Artístic de Dansa de la Generalitat de Catalunya?
M’ho varen dir divendres passat. Havia acabat la meva rutina de classe i vaig veure que la meva mare em donava l’enhorabona pel premi. Jo no entenia res, no sabia de què em xerrava. Després vaig veure un correu que deia que era el guanyador d’aquest any. Estava molt il·lusionat, però no era molt conscient del que havia passat perquè feia temps que m’hi havia presentat. Va ser una sorpresa molt gran, no m’ho esperava gens.
Quins són els mèrits que se’t reconeixen?
Tothom que acabi el conservatori amb una nota superior al 8’75 té dret a presentar-s’hi. Hem enviat un vídeo amb tres peces que sumassin 6 minuts mínim i màxim 10. Podía ser qualsevol material treballar durant el darrer any. També es vera que ens havíem aturat a mitjan curs, hi havia un poc més de llibertat i vàrem agafar algunes peces de l’any anterior.
Una vegada guanyes el concurs hi hauria el concurs nacional. Però no sé si es farà perquè és la segona edició i a la primera no es va fer. No sé si segueix en peu.
I quines peces vares presentar?
Un solo treballat per Natalia Vinyes, que és una peça de Louis Glass i dos solos meus. El primer solo de dansa contemporània el vaig voler enfocar des del meu bagatge, el que havia après pel meu pas per l’Institut del Teatre. És una creació pròpia amb una història clara al darrere, però amb la intenció que la gent vés com sóc. L’altre solo va ser creat a base d’unes improvisacions. Era una necessitat de fer una recerca de moviments sense cap missatge.
Què faràs amb les peces de creació pròpia?
M’agradaria tornar-les agafar i millorar-les. Poder-les allargar i posar una dramatúrgia per si les pogués presentar a algun concurs o teatre i tenir l’oportunitat de fer un bolo a Mallorca. Fer-los créixer i veure que en puc treure. Tal vegada un espectacle curt.
Et queda un any a la jove companyia de dansa de l’Institut del Teatre. Però quins són els objectius futurs?
Tenc companyies molt grans en ment i coreògrafs. Però tenc moltes portes obertes i estic disposat a entrar a molts llocs. Hi ha països que m’estiren molt, com Holanda o Bèlgica. Però abans, quan acabi a l’IT Dansa, he de cercar companyies que facin de pont. Vull trobar el que m’agrada i veure el que surt.
Com definiries el teu estil?
No és un estil molt marcat, però he començat a sentir-me més còmode amb alguns moviments. Em definiria com un ballarí contemporani. Hi ha molts estils que m’agraden, des de coses més abstractes fins a dansa més teatral. Em queda molt per explorar i veure per trobar el meu estil personal.
Com ha estat el camí per arribar fins aquí?
A Manacor ja ballava, però com a activitat extraescolar. Em vaig presentar a l’Institut del Teatre i em varen agafar. Aquesta va ser una època difícil, només tenia 11 o 12 anys. El camí no ha estat fàcil, he tengut lesions i problemes. El conservatori es fa amb sis anys i ho vaig haver de fer amb vuit. És un nivell d’exigència molt alt i fins que no ets conscient que és el que vols fer, no ho dones tot. Record moments molt agradables.
L’any passat vaig acabar el conservatori ara, que ho veig amb perspectiva, tenc un molt bon record. Ha estat un camí complicat, però les meves ganes de ballar m’han ajudat a tirar endavant i a superar-me. Al final no hi ha millor competició que la que pots tenir amb tu mateix.
T’ha aportat moltes anècdotes i moments divertits?
Moltes anècdotes i molt bones. La qüestió és que és curiosa la relació amb el meu grup de dansa de l’any passat. Ens varen venir a veure una escola d’arts plàstiques al conservatori i ens dibuixaven. Feim feina amb el cos i tenim una relació molt propera, i a la gent que ens venia a dibuixar els hi estranyava que fóssim tan afectuosos propers. És curiosa aquesta barrera que té alguna persona vers el contacte físic. Hi ha petites coses que costen d’entendre.
T’has trobat amb moltes traves?
He tengut la sort de tenir una família molt oberta. Sempre m’han donat suport. És un món on ser un nin ja m’ha duit problemes a l’àmbit social. Hi ha persones amb prejudicis i estigmes. Però he tengut la sort que els meus pares no m’han dit mai que no ho intentàs. Sempre m’han dit que he de lluitar pels meus somnis.
Vols afegir alguna cosa?
Als pobles o llocs més petits hi pot haver al·lots joves que els hi agrada la dansa, però sempre ha estat una llàstima que no es motivin. Molts no els hi agrada perquè són minoria i hi ha un estigma molt gran, que també és un error: el prejudici que si balles, ets homosexual. I se’ls ha de motivar, han de lluitar pel que les hi agrada. També m’agradaria dir a tothom, que si tenen temps s’acostin a mirar espectacles de dansa.
