Les mancances d’un hipòdrom ple de vida

La gent del trot a Manacor va alçurada. En parlar amb els cavallistes el que surt és sempre una sensació semblant al desencís. La primera necessitat, la que treuen tots a redol en parlar-hi és sempre la del bar. Cert és, diuen alguns, que aquests darrers anys la cosa està aturada arran d’aquests problemes jurídics amb la propietat i l’usdefruit de les instal·lacions, però més d’un diu que no és una qüestió d’un any ni de dos, sinó de quatre, cinc o sis, que això no s’arregla i s’hauria pogut arreglar. Un parc en condicions per als infants, “on per ventura l’ajuntament hi podria posar mà”, és una altra de les demandes dels cavallistes manacorins, que no es queixen d’un tracte discriminatori respecte de Son Pardo, però sí d’un cert abandonament: “No tenim eines per cuidar la pista”. És complicada la cura de la pista, perquè és complicat, també, que els proveïdors implicats vulguin bestreure i adaptar-se al ritme lent de les administracions.

“Tenim una rastra que no grata”, diuen, mentre recorden que “les cures de jardineria també haurien de millorar.

Les quadres, “no estan cuidades, o estan cuidades com les poden cuidar dues persones, les feines que hi fan no basten”.

La impressió, en general, és que “l’Institut mira de gastar el mínim”, tot i que “d’afició, n’hi ha”.

Una altra de les queixes ve per la dificultat dels propietaris i menadors amateurs, que tenen molt difícil entrar a rotlo amb els seus cavalls. “Es dona molta de prioritat a les PMU, que estan molt bé i que serveixen per finançar, però també s’haurien de tenir en compte les carreres amb cavalls amateurs. No tothom pot correr un dimecres”.