Compartesc un secret amb el meu fill que fa poc ha estat a Creta i li ha agradat molt, però molt. Hi ha molts de llocs més preciosos, tranquils i de major qualitat de vida que Mallorca. Això, que no sembla res de l’altre món, és una autèntica flastomia, una escopinada en els valors sagrats de la comunitat hoteleroturística.
Quan jo era al·lot la gent d’aquí va començar a viatjar una mica més massivament del que ho havien fet en els durs anys de la postguerra. Anaven a Andorra, a Londres, a París, a Itàlia, alguns agosarats també a Alemanya, de vegades convidats per alemanys diferents que havien conegut a la botiga de souvenirs. Ho passaven bé, passaven molt de gust i veien coses noves, però la consigna a la tornada era ben clara: però, com a Mallorca no hi ha enlloc! De tant de dir-ho s’ho arribaven a creure, i com que vivíem, deien, dels turistes, era qüestió de fer propaganda d’allò que els atreia com a mosques.
Amb els anys vaig anar pensant que qualque cosa fallava, també vaig viatjar una mica i, confús i astorat, constatava que pràcticament tots els llocs que visitava m’agradaven més que aquestes illes encortades. De tot d’una no gosava parlar-ne amb ningú, no fos cosa… però amb el temps vaig saber que altres persones pensaven el mateix, tot i mantenir-ho en un silenci prudent.
Llavors vaig començar a pensar per quin motiu tanta gent compareixia, sobretot a l’estiu, en aquestes illes afortunades, en el sentit d’afortunat, i s’anava atapint, un vora l’altre, com albercocs damunt un canyís del sequer den Jaume Pego, als arenals i cales, i calons de per ací. He de confessar que encara no ho entenc, més aviat ho entenc menys a mesura que passen els anys.
En primer lloc per la calor espantosa, l’escalfament global és una cosa que podem tocar amb les nostres mans, no haurem d’esperar eres geològiques per comprovar que la cosa va de veres. Cada estiu es presenta com una amenaça de suor, sol impietós i aigua teba de la mar i de les piscines al sol.
En segon lloc pel maltracte a què són sotmesos en hotels, restaurants i botigues. La presa de pèl és habitual, el menjar de pa amb fonteta regla quotidiana, la qualitat dels productes a la venda tirant a inexistent. Tot plegat afegit al fingiment col·lectiu per fer-los notar que són ben rebuts, apreciats, etc.
En tercer lloc l’espai, un laberint d’autovies, rotondes i carreteres asfaltades i sense, on s’acaramullen milers d’individus com ells, juntament amb els nadius, per mirar d’arribar a ca seva, a la platja, a la discoteca, a les festes de Pina, al mollet den Perelló, onsevulla. Com a entorn d’aquest laberint viari, que augmenta tira-tira, gràcies a les conselleres progressistes, hi trobam terres ermes esperant la urbanització, immensos centres comercials els mall inaquis fa anys que són aquí on la gent espera gaudir de l’aire condicionat i de la compra compulsiva, ports col·lapsats on un amarratge és més valorat que el monument de sa Feixina. També hi ha poblets betlem, n’hi ha voler però podeu pensar en Santanyí, on els nadius han anat essent arraconats fins a can Piquer, ja no ben bé dins la plaça, però sí en un carreró que hi pega, la resta de bars a disposició de l’estil teutó de vida; seguint el seu camí, Artà, Capdepera, Son Cervera, i sortint de Quíbia, Alcúdia, Sóller, Pollença i un llarg etc. que esperen a la coa tot gojosos.
Com a hipòtesi de treball només supòs que si venen és perquè a ca seva encara estan pitjor, la qual cosa em regira de valent.
Sebastià Vidal-Joan
sebastiadaurat@yandex.com
