L’esport i el joc també són cultura popular

Estam molt avesats als esports de masses concebuts com a espectacles de competició i entreteniment sobretot per al gran públic. Abduïts pel futbol, però també enamorats de la competició presumptament més sana dels jocs olímpics i d’altres esports com ara el bàsquet, el tennis, el futbol americà o el bèisbol als Estats Units…

De fet, hi ha molts d’esports que en segons quins països esdevenen nacionals, com ara el futbol americà o el bèisbol als Estats Units, el rugbi a Nova Zelanda, l’hoquei herba a l’Índia o al Paquistan, l’atletisme de fons als països de la banya de l’Àfrica, la pilota al País Basc, els escacs a Rússia… I el trot a Mallorca. Sí, són esports o jocs nacionals, molt propis de la idiosincràsia de cadascun d’aquests indrets, practicats com una cama més de la composició identitària dels habitants d’aquests llocs… Però acaben esdevenint, també, esports internacionals amb grans federacions que en custodien el funcionament i els qui els practiquen.

Més enllà de tot això, directament entroncats amb la cultura popular, i allunyats dels focus de l’espectacle, dels interessos econòmics i desvinculats de relacions internacionals, hi ha jocs que es mantenen arrelats a un indret, com un tret identitari, com un element de la cultura popular, com un enllaç que vincula l’antigor amb la modernitat, la diversió amb la competició, la companyonia amb l’honestedat. Seria el cas, per exemple, de l’estràngol. Inserit dins la tradició secular, fins i tot mil·lenària, dels jocs de tella (que també s’associen fàcilment amb el de la petanca), l’estràngol s’ha conservat amb aquest nom i amb una modalitat peculiar i sembla que exclusivament macianera, que consisteix a col·locar monedes damunt el rebàtol. L’estratègia esdevé clau en el desenvolupament d’aquest joc d’habilitat i força. Un joc, un esport, com també l’anomena l’històric jugador Francesc Vaquer, que ja no és comú ni habitual els caps de setmana a la plaça del poble macianer, però que rebrota cada estiu per les festes. Gairebé una cinquantena de jugadors prenen part al campionat mundial d’Estràngol. Una tracalada, si tenim en compte que la població macianera no excedeix de gaire més de 1.000 habitants. Entre aquests participants, més d’un i més de dos són joves, un fet que sembla assegurar la transmissió del joc a futures generacions. Ara bé, caldrà que hi hagi una feina de picar pedra durant tot l’any per configurar un esdevenidor confortable per a una tradició que fa els macianers més macianers i més poble.