skip to Main Content
L’èxit De La Col·lectivització Dels Problemes Socials (II)

L’èxit de la col·lectivització dels problemes socials (II)

La historiografia ha posat l’exemple de Bismarck, d’una dreta autoritària ultranacionalista, amb un profund odi pel socialisme, com l’estratega que féu profundes concessions a les classes baixes per tal de controlar la revolució. El sistema funcionarà, tant és així que s’estendrà a gairebé tots els estats moderns dedins i fora d’Europa. Tot i que De Swaan no parla del cas espanyol, aquest no quedarà al marge d’aquests processos: trobam teoritzada la seva traducció espanyola en la famosa frase de Maura (principis s XX) “hacer la revolución desde arriba”. Fins i tot les dretes més radicals, seguint involuntàriament el model bismarckià, no podran escombrar el sistema del tot: el franquisme, que suposà un clar retrocés de la sanitat pública en comparació a la II República, hagué de fer ús retardat de les iniciatives d’aquesta (fins i tot trobam antecedents notables en la dictadura de Primo de Ribera i la legislació de 1926), i fundar hospitals públics com qualsevol estat que es considerés modern. Està clar que en els països de governs de dretes o de manco recursos encara s’hagué d’estirar prou del sistema d’assistència caritativa voluntària (beneficència) per completar una sanitat pública deficient. Amb la col·lectivització dels problemes generats per la pobresa, el receptor de l’ajut passà a percebre com a “dret” allò que abans suposava la subordinació moral envers al donant, amb totes les conseqüències culturals i ètiques que provocà aquest nou esquema de valors. El debat encara continua.
Certament, els països que han col·lectivitzat l’assistència a la malaltia, a la pobresa, a la educació s’han mostrat els més exitosos, els més capaços d’afrontar problemes col·lectius, fins i tot els manco violents. No obstant, el neo-liberalisme (aquí aplic aquest terme en sentit econòmic, no polític) i la nova dreta, nega aqueixa evidència històrica. Fa poc, l’estrella de la dreta Sánchez-
Dragó (talment com ho afirma el “Tea-Party de USA) deia que són immorals els sistemes d’assistència pública, afirmant que no hi ha d’haver responsabilitat col·lectiva, i que l’ajuda a l’altre no ha de ser una obligació sinó una devoció.
Dragó i els seus semblants obliden que l’eficiència del sistema permeté introduir a la sanitat i educació pública a quasi tota la classe mitjana, i a part de l’alta. Insistesc que els països on l’ús del sistema públic és més transversal al llarg dels diferents grups econòmics són els més ben cohesionats socialment. Òbviament tot això també implica riscos, prou denunciats per la dreta: impostos alts, burocratització, ús abusiu per part dels més espavilats enlloc dels més necessitats, excés de funcionariat; riscos que, segons la meva opinió, no qüestionen de rel el sistema, sinó que, simplement, evidencien que ha d’estar sotmès a constant millora. I, a pesar d’aquests riscos, els beneficis me semblen molt majors que els perjudicis.

Miquel Àngel Cabrer

 

Abram de Swaan cita Norbert Elies i defineix el “procés colectivitzador i de civilització” efectuat a partir de finals de l’Edat Mitjana europea: l’Hospital de la Santa Creu i de sant Pau de Barcelona, amb les seves naus gòtiques per als llits, que podeu veure en aqueixa fotografia, és un dels pocs exemplars de gran arquitectura hospitalària medieval que es conserva en peu (actualment seu de la Biblioteca de Catalunya), desplaçat a principis de s XX a l’Eixample com a Hospital de Sant Pau (obra de l’arquitecte Domenech i Montaner), encara actiu.

Back To Top
×Close search
Search