skip to Main Content

“Els rojos tornaren a ca nostra amb un metge perquè escoltàs la meva germana, que estava molt xereca”

Joan Mascaró Sureda, de Son Manxo (Manacor, 1916) podria ser, si no surt ningú a fer-nos la contra, l’home més vell de Manacor. Nat ara fa 103 anys (pel novembre compleix els 104), era un home fet quan va esclatar la guerra civil. Per això, i perquè serva una memòria prodigiosa, ens en pot contar tantes coses.

Que deien per Manacor quan hi va haver el desembarcament de la milícia republicana al Port de Manacor, l’agost de 1936?
Com varen venir els rojos (1), nosaltres no víviem a Manacor. Nosaltres estàvem a un lloquet entre el Port (de Manacor) i Son Carrió, que es deia Son Manxo de la Gruta. Dúiem aquelles terres.

Ah!
No, però me recorda bé!. Varen dir “Els rojos ja han desembarcat!”. Viva el nan! Ja havien arribat. Quan es varen témer que havien arribat, tothom li va estrènyer a córrer, i nosaltres també haguéssim fuits (sic) com tothom, però no ens vàrem moure perquè vàrem haver de quedar.

Per què vareu haver de quedar?
Perquè tenia una germana que jeia, estava molt xereca.

I de Son Manxo de la Gruta sentíeu els tirs de la batalla?
Reputes! I bé que els sentíem! Estàvem ben acoquinats! (2) Sentíem els tirs, però de ben a prop, eh! I no ens en podíem anar per mor de la germana. I vàrem quedar allà, endidalats (3). Saps que n’hi va haver de trull! Sentíem els tirs de les batalles. Es barallaven fort! Nosaltres resàvem i resàvem. Una pooor que teníem!

Ho crec!
Adesiara passaven avionetes. En passaven vora-vora, d’avionetes. Les avionetes tiraven fulles, però moltes! Jo en vaig guardar de fulles d’aquestes un bon grapat d’anys. Resàvem nosaltres, tateix (sic) no podíem fer res més. No, i vàrem xerrar amb dos rojos, nosaltres!

Vol dir vàreu xerrar amb dos rojos? On?
Nosaltres estàvem aquí on t’he dit, a Son Manxo de la Gruta. Amb això s’entreguen dos rojos a ca nostra. Oh, quan els vérem arribar! Vàrem quedar sembrats. (4) “I ara què deuen voler?, ai, ai, ai, que deuen voler?”.

Tenguéreu por.
Una por que no està escrita! Vàrem dir “Ja està fet de nosaltres, ara ve quan ens maten!”

Què digueren aquests soldats?
Varen venir aquests dos rojos en temps de figues. Arriben amb les escopetes. Ens varen escometre (5) Diuen “bon dia!”, i nosaltres, “bon dia!”. Aquells varen dir: “que podem menjar figues?” Teníem una figuera colleram (sic. Coll de dama?) davant les cases, feia unes figues més dooolces! Estava a propet de la carrera, aquesta figuera. Mon pare diu “veiès, veiès, menjau totes les que vulgueu, no mireu prim”. I aquells, venga menjar figues, i nosaltres els miràvem i no badàvem boca per por de no ficar la pota, com que no sabíem com prendria la cosa, no sabíem si ens fotrien dos tirs o ves-te’n a saber.

I aquells dos menjaven figues.
I aquells s’abordaren a les figues i s’atiparen de figues, “rup-a-rup, rup-a-rup!”, bones menjades de figues.

Què deien el temps que menjaven figues?
No deien res. No eren gaire xerradors. Com feia una estona que menjaven figues, com varen estar assaciats de menjar figues, se giren i diuen “i com és que no heu fugit?”. Mon pare diu “tenc una filla que no està gaire fina”. I llavors varen dir que tenien més talent (6). Es veu que les figues no els varen acabar d’enrodonir.

Tenien més fam.
Es veu que duien fam enrere, tenien com a fam gallina, aquells homes. Li diuen a mon pare: “Ens podríeu fregir un parell d’ous. Tallau un parell de llesques de pa per a mullar”. Justiment (sic) no teníem pa, sempre ho veuràs! Mon pare els diu “Justiment no tenim gens de pa”.

Es varen enfadar?
No, no. Diuen “que vol dir un pagès no tenir pa! A on s’ha vist mai?” Idò convidau-nos a fumar”. I es va estrevenir que mon pare havia acabat el tabac.

Vaja!
“He fet net de tabac, i això que jo som fumador!”, va dir mon pare. Diuen “Què vol dir un fumador no tenir tabac! Ni teniu pa ni teniu tabac, home!” Però així talment com us ho cont va passar.

Us tractaren amb prepotència?
Nooo! Eren molt bons jans (7), eren una agudència d’homes. Ens tractaren beníssim. No es pot dir com de bé ens tractaren.

I després què va passar?
Varen dir “ara ens hem d’anar, però llavors tornarem i us durem pa i tabac”. I agafaren els “topins” (tapins -8).

Però no degueren tornar.
Veiès si tornaren, ja tornaren, ja. Es veu que nosaltres els vàrem entrar per l’ull dret (9). Mira si eren presents, que varen tornar amb un metge dels vaixells perquè escoltàs la germana. Un metge i tot!

Vol dir varen tornar amb un metge!
Nosaltres no ens en podíem avenir. I a mon pare li dugueren vint-i-quatre capses d’aquelles de noranta que duien el paper sense aferrar. Ara fixa’t!, mon pare, així com era de fumador aquell home, l’alegriada que va tenir aquell homenet!

Varen anar als vaixells de la Coma a cercar aquest metge?
Nooo, nooo!. Aquells rojos anaren a unes cases que estaven un quart enfora, que eren les cases d’uns que havien fugit i els rojos havien près la casa i hi tenien un magatzem. Hi tenien tabac i monició (sic) i coses seves i tota quanta cosa havien de mester. I allà hi havia aquest metge. M’enteneu, ara?

Sí. És que jo som un poc malentenent.
Idò el metge dels rojos va venir. Diu “on és la malalta?” Va escoltar la germana. Era un confit d’home, aquest metge. Va escoltar la germana i després se n’anaren i no els vérem pus….El pitjor va venir quan va acabar la guerra. Sabeu què és fam?

No.
Jo ho sé lo que és patir fam. Va ser ferest, feren declarar el blat. No es pot dir la fam que hi havia…

 

Glossari

1. Els rojos. Els milicians republicans.

2. Estar acoquinat. Estar esglaiat de por, molt acovardit.

3. Endidalat. Restar en una situació de la qual no se’n pot fugir.

4. Quedar sembrat. No saber o no poder reaccionar davant un fet o una qüestió sorprenent o impactant.

5. Escometre. Dirigir la paraula a una o diverses persones.

6. Talent. Gana de menjar.

7. Ésser bon jan. Ésser bon home, dolç de tracte, benèvol, agradós de caràcter.

8. Agafar o prendre els tapins. Anar-se’n.

9. Entrar a qualcú per l’ull dret. Caure en gràcia a qualcú.

Back To Top
×Close search
Search