Llorenç Ginard, al cel dels secrets de la creació

No és la primera vegada que ho deim en aquesta columna. Sempre ens ha vengut de nou que en el Manacor trist i reprimit de la postguerra, agrari i rural, on predominava encara l’analfabetisme entre la major part de la societat, poguessin sortir genis creadors de la talla de Guillem d’Efak, Miquel Àngel Riera o Jaume Vidal Alcover.

D’aquell mateix temps, una micoia més jove, era Llorenç Ginard. Entusiasta creador, l’escultor manacorí s’inicià en el món de les arts amb el dibuix i la pintura però aviat les seves mans volgueren dotar de volum els seus dibuixos en dues dimensions. Hi afegí la tercera, i aviat una de quarta, la de la màgica configuració del volum i la forma a partir del buit i, sobretot, de la llum. El seu entusiasme el dugué a formar part dels grups Drac i Dimecres, d’una rellevància sovint poc recordada dins l’entorn plàstic actual, però absolutament cabdal per entendre l’art d’aquell moment i el vigor que, en contrast amb el que passa avui, mantenia aquell Manacor dels anys seixanta i setanta en acostar-se al món de l’art.

La seva generositat i la seva ment sempre inquieta pensaren per a Manacor escultures que aportassin calidesa i humanitat a l’entorn manacorí, tan sovint mancat d’elements urbans que vagin en consonància amb la grandesa de la qualitat humana que agombolen els seus habitants.

L’escultura de la plaça de les perleres, la del vestíbul del teatre, la tantes vegades maltractada escultura del moretó a la plaça del Convent… són només algunes de les seves propostes.

Sorprenent és l’escultura del seu debut a les places manacorines, a la plaça de l’Ebenista, en una demostració de la versatilitat d’aquest homenot de la creació que semblava tenir ulls a les mans i que mirava amb esguard indagador i ingenu alhora la realitat que l’envoltava per transportar-la a una bellesa inquietant, amb un punt salvatge i un altre de molt ordenat, trescant l’arrel de la forma, cercant les ales del buit, enfilant-se com s’enfila ara cap al cel d’allò més intangible, on reposen els secrets dels grans creadors del món.

Per a ell, configurador del nostre paisatge, vagin aquestes paraules, que alhora, han de servir de condol i coratge per a tota la gent que el va estimar al llarg de la seva vida, tan intensa i profitosa.