Nadius. Naturals. Autòctons. Originaris. Aborígens. Indígenes. Això som. Un poble envoltat de mar que viu de cara a la terra en un ordre de les coses que fins fa poc havíem cregut tel·lúricament immutable. El nostre cosmos era fet de les coses de cada dia, d’un calendari sostingut durant segles en la nit del temps. Una foguera per torrar porquim, una panada, un robiol, uns senyorets per beneir, una processó, unes danses de persones i colors.
Ara, però, hi ha un altre ordre. No vol dir millor, només sabem que és diferent. El lloc de naixença, el llinatge, la nissaga perden pes a l’hora de configurar amb saba nova un poble fort. Poca importància té la casualitat davant la voluntat de ser i de pertànyer.
Els indis, representant de forma esquemàtica els indígenes d’allà deçà l’Atlàntic, amb plomes i nuesa vestida, ballen durant les festes de Crist Rei. Vuit al·lots (ja hi ha ballat, a la fi, també, qualque al·lota) enrevolten un pal coronat per una peça anomenada “tòtem” o “idó”. Cada infant du a la mà una cita que s’allarga fins al tòtem. Una de groga, una de vermella, una de groga. I així fins a vuit. Les quatre barres vermelles, surten. Els indis balladors es creuen entre si fins a aconseguir lligar una trunyella groga i vermella al voltant del pal. Després, hauran de desfer el camí, anant en compte de seguir les mateixes passes que havien fet per configurar la misteriosa trunyella. Un sol erro condemnaria al fracàs l’expedició i la trunyella quedaria sense desfer. Només l’auxili compassiu del mestre dansaire aconseguiria pal·liar la desfeta.
Poc o molt, es tracta, sens dubte, d’una metàfora grupal. Tots som imprescindibles perquè les coses ens vagin bé. Tots ens hi hem d’aplicar. I tothom ha d’aportar el millor que du dedins perquè les nostres iniciatives col·lectives arribin a bon terme. Els remers d’una piragua, els raiers, els jugadors de qualsevol equip esportiu, els treballadors d’una empresa. Cada un dels habitadors de qualsevol poble, vila o ciutat. Som responsables de nosaltres mateixos, i responsables també som del col·lectiu del qual formam part.
Ho saben bé els vuit indis que alcen la mirada il·lusionada cap al tòtem, perquè hi han fet feina, perquè s’hi han esforçat i s’hi han concentrat. Saben que es poden errar, perquè viure és també això. Però tenen al cap cada passa, imaginada, dibuixada, per entrunyellar el futur amb la garlanda més florida.
Foto:
